Venus

No hi hagut mai en cap altar del món romà un homenatge millor a la deessa de l'amor, que aquesta composició de sensualitat contundent i elèctrica.

Us convidem a comparar dues versions del càntic.

La més canònica,  dels holandesos Shocking blue, cantada per la exòtica Mariska Veres i, la més comercial, adaptada per Bananarama un trio d'androides que feia tuf a laca.

Consagreu-vos a Venus i sigueu dignes de la seva divinitat!

Bizet deconstruït

No sabria com dir-ho, però l'art és una activitat de la qual no es poden treure conclusions definitives.

Quina és la millor versió?

Depèn del punt de vista, el criteri estètic o el tipus de droga que hagis consumit abans.

Petonets

El més machote de Turquia és, sens dubte, en Tarkan. Fixeu-vos com va pel carrer i totes les noies li llencen petonets.

Quin és el seu secret? Potser algun desodorant tipus "Axel".

Si després de l'experiència, tots els nois voleu ser com ell i totes les noies voleu tenir un mascle d'aquesta mena, us ofereixo una segona videoproducció:

Ballaruga

Una autèntica demostració de força.

Tota l'energia de la dècada dels 70, desbordant-se a través d'aquest cos de ball suggerent i glamuròs, com cal.

Una lliçó de com ser i estar sense suar i movent-se sense pausa.

El dúplex es completa amb la versió originaria del tema. Molt recomanable.

Ens ha agradat i us ho oferim.

Superman és Don Diablo

La millor època de Miguel Bosé va ser en els seus inicis. Absolutament amanerat,  semblava que vivia en el pais de la pols de talc.

Eren temps en que semblava que la seva única ambició era omplir la plaça del poble per la festa major. Amb els anys es va voler donar transcendència i la va cagar.

D'haver estat coherent ara seria un convidat habitual al show de Toni Rovira, amb la Carmen de Mairena o en Jaime Albó. Quina llàstima!

Bohèmies divergents

Els videogaudidors exigents podreu analitzar aquestes diferents versions del tema "Bohemian Rhapsody" i decidir quina satisfà millor les vostres neurones.

 Depenent de les vostres ambicions intel·lectuals escollireu l'original (psss...està bé) o el treball d'orfebreria dels Muppets (Excel·lent!).

Dallas(1): Disco Dallas!

Nova secció dedicada a la telesèrie dels petroliers vuitanters.

Per començar bé, us oferim els crèdits d'una de les moltes temporades i una escena discothequera on veureu la Pamela movent el cul.

Espero que sigui del vostre gust!

Canteu amb mi!: Zou bisou bisou

Zou bisou bisou (x3)

Zou bisou bisou, mon Dieu qu'ils sont doux

Zou bisou bisou (x3)

Zou bisou bisou, le bruit des bisous

Dans les buissons sous le ciel du mois d'août

Les amoureux glissent à pas de loup

Comme les oiseaux ils ont rendez-vous

On l'entend partout

Zou bisou bisou (x3)

Zou bisou bisou, mon Dieu qu'ils sont doux

Mais dites-moi savez-vous, ce que veut dire entre nous,

Ce que que veut dire "Zou bisou" ?

Ça veut dire je vous l'avoue

Mais oui je n'aime que vous

Zou bisou bisou

Zou bisou, mon Dieu que c'est doux

Mais pas besoin des buissons du mois d'août

Quand tu m'embrasses doucement dans le cou

Car c'est curieux tu vois je l'avoue

Ça me fait partout zou bisou bisou

Zou bisou bisou des petits bisous !

Els sorolls de la natura

Aquest dúplex és directament l'antítesi dels documentals del "National Geografic". 

S'ens fa una dissecció irònica de la vida social dels insectes, amenitzada amb un desplegament excepcionals de sorolls, l'autèntica música de la natura.

Amors, traïcions, ambicions i putades. O sigui, com "Dallas", però amb coleòpters, dípters etc...

Dedicat a Pere Garrofé!

Per en Pere un tema d'aquells d'arrambar a la discotheque! Una doble versió en un dúplex que ningú es pot perdre si vol ser guay, però guay de veritat!

Passió elèctrica que posseeix el teu cos, llumetes sota els peus, pantalons acampanats i un cubata a la mà. Exercicis que hom ha de fer com a mínim un cop a la vida.

I aquí en Jesse, il·luminant-nos l'existència, refrescant-nos les neurones i proposant-nos la millor manera de gaudir.

Moveu-vos, moveu-vos, aaaaaah!!!

Anem marxant

Susana estrada el suposat mite eròtic dels oficinistes dels 70, aquí es llençava a una nova disciplina artística que no implicava ensenyar superfície d'epidermis.

La veritat és cruel, perquè, no ens enganyem, estava millor calladeta.

També s'ha de dir que la cançó no ajuda: "Ya me voy de tu vida, me voy..."

Per completar aquest dúplex us n'oferim una altra que convida a acariciar-la.

En un moment de l'actuació canta: "Con tus besos mátame". No cal tant, n'hi ha prou que no canti.

Les nou muses canòniques (8): Bonnie St. Claire

Aquesta Holandesa que es feia dir Bonnie o Bonny, segons les condicions climatològiques és tot un exemple de l'electricitat musical d'aquell període de transició entre els 60 i els 70.

Amb el seupsicodelisme de saló i la seva aparença sensual, podia convèncer al més incrèdul, de que el seu art era ella mateixa.

Sigui com sigui, a nosaltres ens agrada i ens inspira, per això mereix ocupar un lloc entre les muses!

Coktel filosofal: Camilo Sesto versus Hideki

Qui ens havia de dir que Camilo Sesto té el seu “alter ego” al Japó!

Hideki i Camilo comparteixen una mateixa perspectiva d’aquest art de la cantarella. Fixeu-vos amb aquestes interpretacions melodramàtiques, aquestes tofes de lacat desordenat, aquest vestuari de boite de moqueta...

Són mascles amb condicions, saben suar adequadament i accepten el deliri com a manera de viure.

Si no existissin, els hauríem d’inventar!!!

¡Hasta la vista Maria Dolores!

La cançó relata la suposada experiència del senyor Gildo a Barcelona, on va conèixer una tal Maria Dolores.

És possible que tinguessin tracte carnal i, passat aquest parèntesi, en Rex va tornar  a la segura vora del Rin.

Tot un paradigma de les aventures dels Nibelungs en els territoris meridionals.

En tot cas, trobem a faltar referències als toreros a les paelles i a la sangria.

Per acabar de rematar-ho amb un dúplex, també us oferim la voluntariosa "Fiesta Mexicana", en la qual  s'acomiada en italià(?) de Mèxic. i d'una tal Juanita(sic).

Cachaça!

 La sonoritat brasilera dels 60 i 70, té una certa tendència a transportar a qualsevol  audioescoltador fins a un estat proper a l'embriaguesa. És una música que t'entra més per la pell que no per l'oïda.

Una aportació fresca i desenfadada, que sembla no tenir vocació de transcendència però que acaba arrelant per tot arreu, una mica aquí i una mica allà, com els reflexes del sol després d'un llarg hivern.

Dedicat a l'Eulàlia Flor!

Bonica combinació de banyes a l'albanesa i estètica poligonera.

Uns xavals que semblen cosins del neng de Castefa són el detonant d'una batalla entre dues albaneses que es disputen un mascle que el sobrepassa tot.

La dona agraviada es fa acompanyar per una mena de ninja amb un garrot, que no estalvia hòsties al mascle sorprès.

Una producció feta amb el cul, amb la sensibilitat d'una escopinada i una cançoneta que sembla cantada per un cor de gormitis.

Finalment, tots acaben a la piscina, imagino que per netejar l'ofensa...

Per cert, també us ofereixo la versió extensa d'aquesta obra, per si voleu aprofundir en el tema.

Un dels nostres!

Imagineu-vos que aquest blog, "No en teniu ni idea" és com l'Olimp. No tingueu cap dubte de que George Baker seria un dels Déus imprescindible que governarien el destí dels mortals.

Perquè, entre altres mèrits, George va popularitzar l'himne oficial d'aquest blog: "Una paloma blanca", i potser en va fer la millor versió.

Em plantejat un dúplex amb dues meravelloses composicions, que arriben a la categoria d'horterada sublim. Una filigrana de suflé musical i ritme prussià, que fan delectar al oient .

Allà on Bach va arribar amb la composició, Baker ho ha aconseguit amb el sucre gruixut i la melodia oliosa, que té regust de crema bronzejadora.

Ah!... i com a "Bonus extra", us adjuntem novament "Una paloma blanca"!

George, sempre estarem en deute amb tu!

BONUS EXTRA: