Anem marxant

Susana estrada el suposat mite eròtic dels oficinistes dels 70, aquí es llençava a una nova disciplina artística que no implicava ensenyar superfície d'epidermis.

La veritat és cruel, perquè, no ens enganyem, estava millor calladeta.

També s'ha de dir que la cançó no ajuda: "Ya me voy de tu vida, me voy..."

Per completar aquest dúplex us n'oferim una altra que convida a acariciar-la.

En un moment de l'actuació canta: "Con tus besos mátame". No cal tant, n'hi ha prou que no canti.

Peus de pólvora

En plena febre travoltística, les pistes i els platós de televisió de mig món eren presos per mascles alfa amb la capacitat  de convertir un ball en un ritual d'aparellament.

Un exemple és aquest actor, Erik Estrada, que marcava el territori, com a bon gall de galliner a la discotheque de ficció d'una sèrie que es deia "CHIPs".

Tota la virilitat baixa de l'entrecuix als peus, és llavors  quan el mascle de veritat s'exercita entre les femelles predisposades a pondre l'ou.

 Seguidament, la natura fa el seu curs...

Country i laca

Veieu que formoses han sortit aquestes noies!

 Semblen acabades de sortir d’un episodi d'en Benny Hill, vestides especialment per excitar vells verds. Amb el cuixam atapeït dins dels texans, fent saltar el mamellam, com han après de les vaques d’Oregón.

Es nota  que els hi ha provat la dieta d’hamburgueses amb doble de formatge i sense cogombre i costellam amb salsa barbacoa.

Al cantar, gairebé no se les sent, però..no ens enganyem, algú ha anat al concert a sentir-les cantar?

On està Wally?

Aquesta videoproducció és el malson de qualsevol realitzador de televisió. No em queda clar si el grup en qüestió, "Les Humphries Singers", utilitza el públic per camuflar-se, o que la gent ha envaït l'escenari, talment com si celebressin la Copa d'Europa. és possible que els responsables no calculessin bé l'aforament, doncs hi ha gent per tot arreu (potser a fora plovia i la gent buscava una opció barata per aixoplugar-se...).

Sigui el que sigui, el videoespectador (vosaltres) s'haurà de concentrar per destriar els artistes de la ciutadania. És tot un repte, doncs hi ha cantants que no porten el micro (el noi asiàtic que va de lila).

Respecte a la composició musical que és interpretada, el podríem qualificar d'himne country, però d'aquell country de fireta de jugar a cumbois (no a cowboys!), d'armilles fabricades amb hule i estrella de plàstic; de disparar amb el dit i cridar pinyau-pinyau!