Per la Laura García li dediquem aquesta bonica
producció cassolana. Molt idònia per gaudir amb sabatilles i batí de seda.
Antunes ens canta les meravelles de la llar, des del terrat de casa seva. Una
bona formula per fer un concert en aquests temps d'austeritat forçada.
Dediquem a l'Eia (imaginem que és Mireia?),
aquesta simpàtica videoproducció apologètica d'aquest instrument que tanta
salut ens procura (si no ens dopem), anomenat bicicleta.
El protagonista és un mascle gal anomenat Alex
Marco, que impera al llarg de tota la obra, contornejant-se sensualment (ho
suposem), acompanyat de les seves go-gos, patrocinades per Peugeot.
En certs moments, apareix un personatge que
suposem, deu ser algun ciclista de renom d'aquells temps. Tot un misteri.
Volem provocar-li una agradable visió a en
Javier Lopez, dedicant una mostra de talent i elegància a la seva persona.
Seguint la línia afrancesada, avui aprofitem
per presentar a Les Clodetes, un cos de dansa que acompanyava amb freqüència a
Claude François. El díptic que us proposem és una lliçó de Kung-Fu i una
exhibició a la platja.
Per en Pere un tema d'aquells d'arrambar a la
discotheque! Una doble versió en un dúplex que ningú es pot perdre si vol ser
guay, però guay de veritat!
Passió elèctrica que posseeix el teu cos,
llumetes sota els peus, pantalons acampanats i un cubata a la mà. Exercicis que
hom ha de fer com a mínim un cop a la vida.
I aquí en Jesse, il·luminant-nos l'existència,
refrescant-nos les neurones i proposant-nos la millor manera de gaudir.
Aquí tenim una delícia videomusical, l'homenatge, cal dir que molt sentit, del Payo Juan Manuel a Michael Jackson.
Musical elaborada, madura i treballada, que és coronada amb un text de vers insuperable i emotiu:
"Solo estaba con su amiga,
la droga que lo mató."
I aquest només és un exemple.
I... Què dir del cos de ball! No són precisament de l'escola de Jackson, però s'ho prenen amb passió i ofici.
Per acabar contempleu també l'escenari, una mena de subterrani (el mausoleu de M.J.?) amb llumetes i fum i, unes noies que s'ho miren tot des d'una barra.
Per cert, en una de les darreres escenes apareix Jaime Albó, molt entusiasta, una mica aliè al fet que això és un homenatge funerari. En fi...
Per l'Elena li dediquem aquesta videoproducció musical i artística. Una veritable obra d'orfebreria imaginativa, que relata l'apassionant relació amorosa de dos pops a l'illa de Mikonos.
Però millor no explicar res més i passar a gaudir directament de l'espectacle.
Magnífic fragment cinematogràfic de dansa i cançó peloponèsia, que serveixi també d'homenatge a la gent que viu en aquella cantonada d'Europa i actualment les està passant putes.
Posada en escena entre folklòrica i yé-yé, en una típica taverna grega, on les nenes arrenquen a cantar i ballar. Es clar, després tothom s'esvera i beu i s'esvera, i beu...
Això pot acabar de dues maneres: rient o plorant... Però, per saber-ho haureu de veure la peli sencera!
La principal característica d'aquest grup musical és que fan por. No és que s'aprofitin d'una posada en escena gòtic-teatral a l'estil Marilyn Manson.
Aquests fan por de veritat.
Tindria seriosos dubtes d'anar-los a veure en directe o de fer una critica negativa cara a cara, a qualsevoldels membres de la banda. Tindria la certesa de que la meva vida corre perill.
No vull dir amb això que siguin mala gent, no els conec de res, però (collons!), fan por i ja està!
Us oferim un dúplex perquè us pugueu endinsar en el seu univers, de luxe sòrdid i efectes digitals que són una tortura per la vista.
El més curiós d'aquesta videoproducció, que no deixa de ser un fragment fílmic, és el personal que corre davant de les càmeres.
Ningú em pot negar que són uns paios raros de collons, exhibint un amanerament galàctic,a mig camí entre la patologia nerviosa i la sobredosi d'alguna droga kriptoniana.
Quan el més marciano de tots es fot a ballar, la resta de públic s'aparta cap al fons de la sala, m'imagino que acollonits. L'únic que li planta cara, és un altre individuo vestit de blanc (serà el terapeuta?).
Sembla ser que els dos es disputen a la joveneta una dharma-girl-twist, amb una exagerada tendència a vibrar com un protó.
No em vull imaginar com se't deu quedar el cos, després de veure la pel·lícula sencera...
De Malasia ens arriba el que deu ser, amb tota certesa, el pitjor vídeo musical mai rodat per un equip de professionals(sic).
Teniu l'honor de contemplar aquesta obra mestra de la incompetència, on el mal gust, la feina mal feta i l'horror musical, s'uneixen per engendrar un excrement videomusical d'aquesta magnitud, apte per a vomitar en els karaokes i fumaderos d'opi.
El cos de ball, compost a parts iguals per xaperos de polígon i sexadores de piscifactoria, procedeixen amb una falta de gràcia absoluta, una descoordinació mai vista i una tècnica pròpia d'escarabats succionant la sarna d'un cadàver.
El cantant, una versió asiàtica d'en Paquirrín, desplega les seves patètiques qualitats seductores i prova de vendre'ns una modernor cursi i empastifada de colònia barata.
La cançoneta es mereix una menció apart, ritme de casiotone, veueta de paràsit estomacal i melodia greixosa com el paté.
Ja els tenim aquí, la colla de la pessigolla d'Albània!
Una mena de grup d'havaneres, molt a l'us balcànic. Engominadetsi lluint-se com els més simpàtics de la costa.
Segurament, estan escalfant motors per participar en alguna festa major kosovar o animar a l'incipient turisme, en els hotels de platja.
Ai! Ja m'imagino desenes de walkiries obeses de pell de gamba, movent els malucs al ritme de la cançoneta en qüestió.
Una videoproducció que pretén ser sofisticada, pel sol fet de fer sortir una noia amb biquini i un cotxe esportiu i que transpira una certa ingenuïtat, com la que aquíimperava en els anys 60 a la Costa Brava.
Podríem qualificar aquesta videoproducció d'autèntic festival ditxaratxer, de fet en té tots els ingredients.
Hi ha nenes maques mooolt lleugeretes de roba, fent coreografies d'estar per casa, però a qui li importa l'art veient aquests bens de Déu , posseïdores d'unesmamelles que salten graciosament, com els picaroils del trineu de santa Claus.
Hi ha un pertorbat manipulant unes torxes incandescents entre la gent, que fa més por que gràcia. Fins hi tot es marca un numeret de fakir, el molt boig!
Hi ha una mena d'Eddy Murphy, que és el cantant, que deu respondre al nom de James Lloyd, calça un look d'animador de creuer, que el fa semblar el més enrotllat del carib. Llàstima dels pantalons, que du cordats a la laringe.
Darrera seu hi ha la xaranga, que procedeixen amb professionalitat (sort d'ells!) encara que no poden evitar els saltirons en algun moment d'eufòria. A tenir en compte el pentinat i els pantalons del acordionista, que el converteixen en una mena de sireneta peluda.
Amb sis vasos de Rom a la sang, ha de semblar un espectacle collonut!
