Boines, medalles pólvora i hòsties. L'exercit
rus no és diferent de qualsevol altre exercit. Els hereus de Mijail Strogoff
fan el possible per suar el armilla antibales saltant i passejant les
metralladores, escenificant una orgia de geypermans.
No sé a vosaltres, però per mi, aquests vídeos
militars els veig més pròxims a Village People, que a la propaganda patriòtica...
No deixem anar l'orbita finesa, que dona molt
de si. En aquest triplex, podrem veure primerament un curiós muntatge que
barreja un video didàctic amb un tema immortal.
Posteriorment, també us ofereixo les fonts a
partir d'on s'ha aconseguit aquesta meravella.
Chilly no tindria sentit fora del seu temps.
D'alguna manera són com sardines que si se'ls treu fora de l'aigua, moren per
asfixia.
Colors estridents, ambigüitat amanerada i un
gust dubtós, potser trencador, a l'hora d'anar vestits.Aquestes eren les seves armes per
conquerir el món.
Una videoproducció antològic-antropològica, on
surten totes les coses que molaven per ser un tipus guay en els 80.
La gent enrotllada balla amb aquests
desplaçaments corporals tan característics.
Els menuts fan virgueries amb les bicis BH,
els machotes porten rellotge digital. Els break-dancers porten
"lloros" impressioinants que planten al mig del carrer.
Hi fan el ball del robot, hi ha caçadores
texanes amb les mànigues arremangades, ulleres de ciclop, cintes de cassette,
cepats i guitarra-sintetitzador... Un arsenal pel que volia fardar en els 80!
La millor època de Miguel Bosé va ser en els
seus inicis. Absolutament amanerat,semblava que vivia en el pais de la pols de talc.
Eren temps en que semblava que la seva única
ambició era omplir la plaça del poble per la festa major. Amb els anys es va
voler donar transcendència i la va cagar.
D'haver estat coherent ara seria un convidat
habitual al show de Toni Rovira, amb la Carmen de Mairena o en Jaime Albó.
Quina llàstima!
Si us pica que ens rescatin, o heu perdut la
feina, o us ha sortit una banya al front, no us preocupeu.
No hi ha res que no curi un escenari de
cromats, una parelleta que s'ha escapat d'un pastís de nuvis i una cançó que
podeu untar al pa si s'us ha acabat la melmelada.
Automàticament, els ocellets canten i la gent
que hi ha al metro us semblaran teletubbies.
Simpàtica videoproducció de tall modern on en
Rocco Granata, ja ben granadet; es passeja entre meravelloses vistes amb un
cinquecento, acompanyant a la Marina per tot arreu.
És com una videoproducció dominguera, on només
falta l’entrepà de truita de patates i una mica de gasosa amb vi!
Qui ens havia de dir que Camilo Sesto té el
seu “alter ego” al Japó!
Hideki i Camilo comparteixen una mateixa
perspectiva d’aquest art de la cantarella. Fixeu-vos amb aquestes interpretacions
melodramàtiques, aquestes tofes de lacat desordenat, aquest vestuari de boite
de moqueta...
Són mascles amb condicions, saben suar
adequadament i accepten el deliri com a manera de viure.
La cançó relata la suposada experiència del
senyor Gildo a Barcelona, on va conèixer una tal Maria Dolores.
És possible que tinguessin tracte carnal i,
passat aquest parèntesi, en Rex va tornar
a la segura vora del Rin.
Tot un paradigma de les aventures dels
Nibelungs en els territoris meridionals.
En tot cas, trobem a faltar referències als
toreros a les paelles i a la sangria.
Per acabar de rematar-ho amb un dúplex, també
us oferim la voluntariosa "Fiesta Mexicana", en la qual s'acomiada en italià(?) de Mèxic. i
d'una tal Juanita(sic).
Imagineu-vos que aquest blog, "No en
teniu ni idea" és com l'Olimp. No tingueu cap dubte de que George Baker
seria un dels Déus imprescindible que governarien el destí dels mortals.
Perquè, entre altres mèrits, George va
popularitzar l'himne oficial d'aquest blog: "Una paloma blanca", i
potser en va fer la millor versió.
Em plantejat un dúplex amb dues meravelloses
composicions, que arriben a la categoria d'horterada sublim. Una filigrana de
suflé musical i ritme prussià, que fan delectar al oient .
Allà on Bach va arribar amb la composició,
Baker ho ha aconseguit amb el sucre gruixut i la melodia oliosa, que té regust
de crema bronzejadora.
Ah!... i com a "Bonus extra", us
adjuntem novament "Una paloma blanca"!
El llegendari "Thriller" de Jackson,
en versió greixosa i execrable. Una experiència per l'estomac, semblant al fet
de menjar-se unes faves amb xoriço.
La música és esquizofrènica, el maquillatge
digne dels Pastorets i la coreografia com la de les pelis de karate.
Us deixo també una versió extensa d'aquest
estofat i una versió apòcrifa, feta per japonesos i que té la seva gràcia.
En ple any del Naranjito, aquests estàndards del crespat imposaven el seu só per tot l'imperi del cromat.
La galàxia ens ataca de nou, les llumetes s'activeni un exercit de zilons devora els nostres records atàvics.
Tecno-sorround metafísica electrònica per desgastar el sòl de les discotheques, per avançar passet a passet cap a l'objectiu escollit i fondre-li les connexions!
Videoproducció d'evolució frenètica,on Juvet i la seva veu de falset, es desmaneguen entre vertiginoses vistes del litoral.
Les maneres d'en Patrick són esforçades, entre el somriure de dentista i la compulsió nerviosa, sempre procurant oferir moviment suaus i mesurats, no exempts d'un cert amanerament.
Juvert és com un querubí, envoltat de la seva particular cort de ballarins, que apareixen i desapareixen com els mosquits a l'estiu.
Uns passets de dancing entre les pedres, procurant no fotre's de cap al mar, compartit la suor dels banyistes xafarders, que apareixen esporàdicament en el transcurs de l'obra.
La família Osmond són com una secta on estan tots emparentats, a vegades anaven de soul-man, com és el cas i d'altres vegades eren terriblement cursis.
És curiós que em recordin més a les chirigotas de Cadis que a autèntics apassionats de la música rítmica americana.
Aquí compten amb el recolzament sòlid del ballet Zoom, en una videoproducció estil Lazarov.
Quin trema aquest, brilla en el espai sideral de la música, com un cometa que, de tant en tant orbita al voltant dels nostres planetes personals.
L'elegància de paper de regal d'en Barry, és un bon embolcall per a megaproduccions com aquesta, on la lluentor de bisuteria esdevé veritable orfebreria del patxanguerisme més sofisticat.
Hi ha poques excuses per suar les aixelles, com ballar al ritme d'aquest xorro d'estímuls sonors, que es barregen en la ment, com un suc de fruites massa exòtiques.
La principal característica d'aquest grup musical és que fan por. No és que s'aprofitin d'una posada en escena gòtic-teatral a l'estil Marilyn Manson.
Aquests fan por de veritat.
Tindria seriosos dubtes d'anar-los a veure en directe o de fer una critica negativa cara a cara, a qualsevoldels membres de la banda. Tindria la certesa de que la meva vida corre perill.
No vull dir amb això que siguin mala gent, no els conec de res, però (collons!), fan por i ja està!
Us oferim un dúplex perquè us pugueu endinsar en el seu univers, de luxe sòrdid i efectes digitals que són una tortura per la vista.
