Ça plane pour moi

Ningú pot discutir que aquesta cançó és paradigmàtica de festa salvatge. Habitacions destrossades en hotels de Las Vegas,  botelles de vodka buides damunt de la moqueta, roba interior femenina penjant de les làmpades... Una perfecta nit de Reis!

Us oferim un munt de versions, començant per l’original i incloent una que recuperem d’un post anterior del show de Craig Fergusson, una de les millors posades en escena d’aquesta composició.

Sigueu bons, però no gaire.

Jamborg 9

El megaultra robot disposat a la lluita per defensar el bé és diu Jamborg 9. Sembla ser que és un paio que al creuar el rellotge amb l'altre canell, ell i el seu Fiat 500 es transformen amb un  cyborg  gegant amb armes de destrucció massiva i bijuteria de plàstic. Passat aquest plantejament, la resta són hòsties, rajos, saltirons heroics i una col·lecció de col·legues i enemics que semblen escapats d'un comerç d'electrodomèstics.

Pizza freak

Sensualitat, ritme i manca d'higiene es barregen alegrement  en aquesta bonica videoproducció musical, apologètica, a favor de les pizzeries de suburbis i ghetos perifèrics varis.

El  personatge encarregat de perpetrar aquesta interessant interpretació, sembla tret d'entre els sicaris d'un mafiós balcànic de tercera categoria.

Si us agraden els sabors intensos, no us ho podeu perdre!

Augusto Algueró

Aquest crack nascut a Barcelona va ser un dels sacerdots del lounge . Havia fet cançons per tota la caspa ibèrica i altres obres per participar a tots els festivals haguts i per haver. No li van faltar bandes sonores i composicions immortals i inoblidables com "sera el amor".

És bastant difícil trobar material decent de l'Augusto a la xarxa, però espero que amb aquesta petita mostra us feu una idea de la grandesa d'aquest espectacular compositor de les ulleres de rajos ultra-violetes!

Incitació a la bogeria

És curiós que en el món anglosaxó "Is This The Way To Amarillo", cantada per en Tony Christie, desferma una mena de bogeria col·lectiva on cada comunitat competeix per fer el vídeo més enrotllat utilitzant aquesta música.

Primer veureu l'original i seguidament, una sèrie de succedanis protagonitzats per tota mena d'individus.

Dos duets

No voleu sucre? Dues tasses!

El cims de la música melosa estan poblats d'éssers com aquests.

Transcendència de  cristall swarovski, unes gotetes de melodia perfumada i una posada en escena gairebé religiosa.

No fa falta res més perquè el públic s'entregui...O, potser si?

Paloma és Jackson!

Fixeu-vos en aquesta comparativa i veureu com  la Paloma San Basilio té una semblança inquietant amb membres de la família Jakson com Michael, LaToya o Janet.

És possible que siguin creacions d’algun Mad Doktorrr?!

Rocco i Marina

Simpàtica videoproducció de tall modern on en Rocco Granata, ja ben granadet; es passeja entre meravelloses vistes amb un cinquecento, acompanyant a la Marina per tot arreu.

És com una videoproducció dominguera, on només falta l’entrepà de truita de patates i una mica de gasosa amb vi!

Coktel filosofal: Camilo Sesto versus Hideki

Qui ens havia de dir que Camilo Sesto té el seu “alter ego” al Japó!

Hideki i Camilo comparteixen una mateixa perspectiva d’aquest art de la cantarella. Fixeu-vos amb aquestes interpretacions melodramàtiques, aquestes tofes de lacat desordenat, aquest vestuari de boite de moqueta...

Són mascles amb condicions, saben suar adequadament i accepten el deliri com a manera de viure.

Si no existissin, els hauríem d’inventar!!!

Louis Prima

Una bèstia absoluta de la música simpàtica. Un crooner esbojarrat, que convertia qualsevol cançó en una festa.

L'italoamericà Louis Prima no va gaudir d'una fama mundial justa, encara que tots el coneixem popularment per haver donat la veu del orangutan dela versió Disney de "El llibre de la Jungla".

Us regalo un tríplex d'aquest artista absolut, perquè us alegri el cap de setmana!

Profunditat

Vigon vestit de botones Sacarino, estripant l'aire amb la seva veu gastada.

L'acompanya un estol de ye-yes de pota negra, que bandegen les ones sonores a cops de maluc.

Es nota que Vigon les adora, les admira des de la terra, mentre les deesses del ye-ye s'adapten al soul trepitjat de l'artista.

Exageració dramàtica per posar èmfasi, marcar paquet diria aquell. I el soul demolidor, que mastega la veu de Vigon. Ell, conscient que l'obra d'art és el sacrifici davant les seves vestals.

El gegant del Pi

El gegant del pi

ara balla ara balla,

el gegant del pi

ara balla pel camí.

El gegant de la ciutat

ara balla ara balla,

el gegant de la ciutat

ara balla pel terrat.