Fixeu-vos en aquesta comparativa i veureu
comla Paloma San Basilio té una
semblança inquietant amb membres de la família Jakson com Michael, LaToya o
Janet.
És possible que siguin creacions d’algun Mad
Doktorrr?!
Si voleu saber com és un ritual de fecundació
als balcans, només heu de veure aquesta videoproducció.
Ja notareu que és la versió albanesa del
pastor i la sirena tan nostrats. Aquí, la sirena es transforma en una pageseta
picarona i folrrada de botox.
El pastoret, continua essent un pastoret,
potser ja se li ha passat l’arròs, però mai és tard si la trampera apreta i, ja
se sap, que on no arriba la luxuria, arriba la viagra!
Perfectament, aquesta videoproducció musical
la podíem haver posat dins la sèrie "Llegendes d'Eurovisió", però ens
venia de gust reivindicar ABBA per mèrits propis.
Aquestes bèsties del pop varem començar a
donar urpades amb aquest tema, immortal de necessitat.
Sóc un superfan d'aquesta cantant magiar, una
mena de Rafaella Carrá morena de l'est d'Europa.
Era capaç de fer tots els papers de l'auca.
Quan tocava ser discothequera, ella era la primera. Si, pel contrari, s'havia
de ser tendra, també podíem comptar amb ella.
Us ofereixo un tríplex inigualable per tal de
poder delectar-vos amb les seves habilitats. Segur que molts us convertireu
immediatament en adeptes d'aquesta gran dama!
Curiosa aportació de l'art finlandès a la
música pop dels anys 70.
A aquest víking inflat li dona per cantar,
encara que en alguns moment dona la sensació que esclafarà el micro amb la
simple pressió de la seva poderosa mà.
En Fredi és un cantant contundent, goril·loide
i que es mou com una nevera sense rodes.
Gasta una elegància de porter de boite
i es fa acompanyar per dues sílfides, que tenen l'aspecte de voler acabar aviat
la cançó.
Ben recolzat per la seva escorta instrumental, amb una potent secció
de vent que remarquen els moments "Pump-Pump". Ah!...I també un parell
de xitxarel·los que estan a segon terme, procurant no destacar per no rebre
alguna hòstia de l'artista.
Aquest dúplex és directament
l'antítesi dels documentals del "National Geografic".
S'ens fa una dissecció irònica de la vida social
dels insectes, amenitzada amb un desplegament excepcionals de sorolls, l'autèntica
música de la natura.
Amors, traïcions, ambicions i putades. O
sigui, com "Dallas", però amb coleòpters, dípters etc...
Si us pica que ens rescatin, o heu perdut la
feina, o us ha sortit una banya al front, no us preocupeu.
No hi ha res que no curi un escenari de
cromats, una parelleta que s'ha escapat d'un pastís de nuvis i una cançó que
podeu untar al pa si s'us ha acabat la melmelada.
Automàticament, els ocellets canten i la gent
que hi ha al metro us semblaran teletubbies.
Iniciem avui una nova serie de posts, fent un
homenatge a les cançons i les pelis d'en James Bond.
Aquesta primera és una de les més fluixetes,
però per mimolt entranyable, on
en Roger Moore feia de James Bond de fireta.
Us deixo els crèdits on es pot degustar la
cançó de la Shirley Bassey en un embolcall eteri.
Com a segona visió, us ofereixo u tros dels
mateixos crèdits, però amb les escenes prèvies que, com és sabut i clàssic,
t'introdueixen a la pel·lícula.
Nova secció d'aquest bloc, en la qual provarem
d'analitzar els elements més rellevants, sempre segons el nostre criteri, que
han transitat pel festival d'Eurovisió.
Comencem, doncs, amb Stefan Raab.
Segons fonts molt solvents, Stefan es va voler
quedar amb tot el personal, amb aquesta composició que no ve a dir res.
Això si, encara que la cançó no tingui
missatge, no deixa de ser una apologia de la gresca.
Tríplex impactant, on aquest grup d’artistes
japonesos imiten aquells grups dels seixanta, com The Channels, que proliferaren sobretot als
Estats Units.
Per donar la sensació de més autenticitat aquests paios fins hi tot es pinten la cara per semblar afroamericans. Ja sabeu que els nipons són únics a l'hora d'imitar.
Evelyn fa l'honor al seu sexe i ens demostra
que pot fer dues coses alhora: cantar i despullar-se.
Una cara angelical, una veu de melmelada i
unes proporcions generoses que li agrada exhibir convenientment adornades amb
una arquitectura íntima de la qual es va desfent al llarg de l'actuació.
Una performance elegant i sedosa, pausa, que
ens dona temps d'assaborir la seva pell i el seu talent.