Dedicat a l'Albert Garcia!

Ja els tenim aquí, la colla de la pessigolla d'Albània! 

Una mena de grup d'havaneres, molt a l'us balcànic. Engominadets  i lluint-se com els més simpàtics de la costa. 

Segurament, estan escalfant motors per participar en alguna festa major kosovar o animar a l'incipient turisme, en els hotels de platja.

Ai! Ja m'imagino desenes de walkiries obeses de pell de gamba, movent els malucs al ritme de la cançoneta en qüestió.

Una videoproducció que pretén ser sofisticada, pel sol fet de fer sortir una noia amb biquini i un cotxe esportiu i que transpira una certa ingenuïtat, com la que aquí  imperava en els anys 60 a la Costa Brava.

Goggimania!!!

Aquest tema només és possible que visqui en un món de lluentors i cromats, si el treus del seu "habitat" pot morir d'inanició, com un peix fora de la peixera.

Sembla que la Loretta i la Daniela varen néixer per cantar aquesta cançó de gelosia discotequera, mentre executen una coreografia d'anemona, per marcar cuixa i taló.

Per completar aquest duplex, us proposem una versió més actual manufacturada pels glamourosos Shimai.

És un exemple de que allò substancial perdura en el temps i es reinventa, com ha de ser.

Pepito forever!

Dues versions radicals aquestes, d'un tema llatinoamericà.

La primera, cantada per uns fenòmens anomenats "Los Machucambos", un trio de dos mascles i una xati, ben armada amb maraques. Passets vacil·lons, mirades a l'infinit, bigotis retallats i brillantina. Una videoproducció encartonada i de passió encrostada, no sigui cas.

La segona és un tumor musical. La versió xinesa de la mateixa cançó, interpretada per Ye Ling, pensada per entretenir en els casinos de Macao, mentre es devoren uns wuan tun fregits, per descansar una estona de la ruleta. Cursileria plastificada, com la porcellana d'un "tot a cent".

Satisfacció assegurada

Avui que ens han tancat Spanair, trobo que és una bona ocasió per reestructurar els nostres conceptes.

Que valgui d'exemple la promoció l'exemplar de la companyia soviètica Aeroflot. Aquí, l'URSS pretenia aparèixer ben clenxinada i amb els mitjons nets, fent lluir legions d'hostesses-ballarines, que cantussejaven amablement versets publicitaris a ritme de música de coktel.

Aeroflot sens presenta com una companyia cosmopolita, disposada a atendre els capricis de qualsevol mena d'usuari, un record que ens allunya de les actuals companyies de baix cost.

És curiós observar com en aquesta videoproducció, dels anys 70, la gent va vestida com a finals dels 50. De la mateixa manera que els russos i les russes actuals donen la sensació d'anar vestits dels anys 80.

La moda russa porta sempre vint anys de retard?

Abans, amb un "rashuva"  tot quedava arreglat i el client quedava satisfet, que lluny queden aquests temps...

Dedicat a Francesc!

Podríem qualificar aquesta videoproducció d'autèntic festival ditxaratxer, de fet en té tots els ingredients.

Hi ha nenes maques mooolt lleugeretes de roba, fent coreografies d'estar per casa, però a qui li importa l'art veient aquests bens de Déu , posseïdores d'unes  mamelles que salten graciosament, com els picaroils del trineu de santa Claus.

Hi ha un pertorbat manipulant unes torxes incandescents entre la gent, que fa més por que gràcia. Fins hi tot es marca un numeret de fakir, el molt boig!

Hi ha una mena d'Eddy Murphy, que és el cantant, que deu respondre al nom de James Lloyd, calça un look d'animador de creuer, que el fa semblar el més enrotllat del carib. Llàstima dels pantalons, que du cordats a la laringe.

Darrera seu hi ha la xaranga, que procedeixen amb professionalitat (sort d'ells!) encara que no poden evitar els saltirons en algun moment d'eufòria. A tenir en compte el pentinat i els pantalons del acordionista, que el converteixen en una mena de sireneta peluda.

Amb sis vasos de Rom a la sang, ha de semblar un espectacle collonut!

Música humida

No cal dir que aquesta composició va estimular, escandalitzar i excitar a parts iguals en el seu temps.

Aquí, el mestre Gainsbourg es mostra fins a quin punt l'inspirava la Birkin que, dit de pas, demostra en aquesta videoproducció que està molt bona, però no té veu.

Molt bo tot l'apartat d'orgasmes fingits, que varen pujar els colors dels defensors de la naftalina wiew of life i, el grau d'acaramelament de la parella protagonista que, de tant melós, arriba a ser subversiu.

Que quedi per la historia, com el paradigma de com es pretenia estimar en la dècada dels 70.

Machote de coll blanc

Des d'aquest blog som partidaris que, el dia que mori Julio Iglesias, sigui dissecat immediatament i sigui exposat de manera exemplar perquè les generacions futures sàpiguen que és un machote de coll blanc. Cap altre ha representat tan bé el paradigme del latin lover, al gust anglosaxó.

Mireu-vos aquesta videoproducció, és tota una lliçó d'antropologia social sobre els anys 70. El mascle, ocupa la part central, mentre canta (si se li pot dir cantar) es posa seductor amb les xatis que l'envolten, tot en marcat en un ambient exòtic i paradisíac. El primer que penses és: "T'ho pots muntar millor?"

Al final, allò que canta és el de menys, el que importa de veritat és el look de mariner de Puerto Banús i tot el circ de glamour de wiskeria que l'envolta.

Dedicat a Magda Lluna!

Henri Salvador, un altre gran que passa per aquest blog, sempre és garantia de fiabilitat.

El cantant no dubta a transvestir-se o adoptar qualsevol personalitat, posseït per l'esperit del mateix Fregoli.

Ironitzant sobre els tòpics dels països sud-americans, com tantes vegades li agradava fer, amb una gràcia i estil, que no arriben mai a ofendre.

Escola francesa, irònica, plàstica a voltes absurda.

Música amb rítmica pop, embogida, teatral, complementada amb una imatgeria que sorprèn per mantenir encara la seva modernor.

No li passa el temps.

Nippon Connection Pop

Vital i estimulant videoproduccció japonesa dels anys 70, una mena de melange fílmica amb la música contundent i apropiada de de Jun Masumi. És un compendi del món pop-nipó, una petita meravella que ens ajuda a situar-nos en aquest país asiàtic i comprovar que l'estil no té fronteres.

La multiplicitat de seqüencies fan que aquest treball sigui fàcilment digerible i us provoquí una mena de "en volem més" per tal d'aprofundir en aquest univers fascinant.

Altament recomanable.

Majorettes!

Des d'aquest blog estem molt a favor de les majorettes. Creiem que formen part d'un espectacle musical que s'està devaluant, com són les desfilades.

Les majorettes són essència del fenomen burlesque. Cal que ballin amb molta il·lusió i poca gràcia, que sempre es moguin al ritme d'una banda, marcant el pas del bombo i que facin, sobretot, malabarismes amb una barra.

Reclamem a tots els ajuntaments que tinguin un grup estable de majorettes, que vagin a animar els equips esportius locals, que participin a la desfilada del dia de Reis, de Sant Antoni dels burros, amb els gegants per la Festa Major i, sobretot, acompanyin a l'alcalde quan hagi de jurar el seu càrrec!

Son of a Preacher Man: Joss Stone

La Joss ens porta al format televisiu del segle XXI, espectacle multidimensional sense escatimar mitjans i una posada en escena menys entranyable, menys càlida, però eficaç com a espectacle.

No cal dir que, quan vaig veure a la Joss en aquesta videoproducció, em va caure la dentadura postissa a la moqueta.

Jutjeu vosaltres!

Son of a Preacher Man: Dusty Springfield

Donut normal o de xocolata? M'ha estat impossible triar, per tant editaré dos post amb el mateix tema, cantant per dues artistes ben diferents.

La Dusty, serà la primera, ella ens trasllada als shows televisius dels 70, amb tot el que significaven: efectivitat, bon gust i molt d'estil.

El tema, és un megaclàssic conegut i ultraversionat.

La Dusty, aporta tot el seu talent i s'ho fa seu.

T'estimo Dusty!

Dedicat a l'Anna Alemany!

Moment únic de la història del cinema. El gran, grandíssim Louis de Funes, en el film Rabbi Jacob.

La gràcia de l'humor de De Funes és que ho transforma tot en en una frenesí nerviosa.

Això mateix passa en aquesta escena. La coreografia sembla de can-can i el grup es mou impulsat per l'energia termonuclear del Mestre, amb aquella manera de fer entre atabalada i emprenyada que et descollona.

El ritme inicial de la percussió, trencada per l'explosió musical i el rabbi allí enmig, accelerant més i més... Fins estavellar-se per l'asfalt!

Dinamitant el country

La capacitat ofensiva dels Estats Units fan que sigui la primera potencia militar del món. Paral·lelament a la seva força nuclear,  els portavions o els Navy Seals, també compten amb armes secretes tan destructores com les citades. En aquest cas, em refereixo a Sylvester Stallone i Dolly Parton, que destrossen una cançó com qui fa cagar el tió.

El geyperman del cel·luloide i la "muñeca repollo" del oest, es compenetren amb tota la mala intenció, per perpetrar aquest atac al country. Una escena més pròpia dels Muppets que d'éssers humans, que és corejada i animada per un grapat de figurants, que per això deuen cobrar...

Una joia de la destrucció, que mereix exhibir-se a les vitrines del déu de la guerra, al costat del atac amb napalm d'Apocalypsis Now i  el desembarcament del soldat Ryan.

Nens que fan por

Pack monstruós, aquest que us presentem avui. Una doble videoproducció d'un pretès grup infantil, encara que no ens enganyem, aquests petits éssers no són sinó alienígenes disposats a envair el planeta amb les seves horribles notes musicals.

És un document únic. Potser la primera vegada que s'ha pogut gravar les activitats dels extraterrestres.

És la prova irrefutable de que els monstres de l'espai venen amb intenció maligna!

Dedicat a Jordi Ballesteros

No hi ha en el món esdeveniment etílic més important que l'Oktoberfest, ni setmana del cava del Penedes, ni mostra de vins del Priorat...collonades!

Aquí es foten fins el cul de cervesa dies i dies seguits, vestits de bavaresos com mana la tradició, entonant aquests càntics de bombo i plateret, entre rot i vomitada.

És curiós que cap comissió europea hagi estudiat la viabilitat d'una festa que incita al consum desaforat d'alcohol. Ben al contrari a les ments assenyades de Brussel·les els hi va faltar temps per estudiar la perillositat dels correfocs catalans, els quals no han provocat mai cap mort ni inciten a cap addicció.

Ara entenem qui mana a Europa, ein?!

Per acabar, contempleu una altra videoproducció, on es pot copsar l'ambient de l'esdeveniment.

Crema broncejadora

"Costa blanca" ha de ser un nom de reminiscències  vacacionals per la majoria d'habitants del nord d'Europa. Aquesta videoproducció, ens remet als disco-pub i altres tuguris de la costa, on el jovent que escapa del fred, troba un bon entorn on aspirar al coma etílic; aportant com a valor una mena d'alegria hortera a la qual es llença entusiastament qualsevol guiri de manual.

A destacar el duet executor, especialment el varó, una mena de nibelung amb més plomall que una convenció de caderneres.