Personalment, penso que miss Marple és més
heavy que Kiss.
El seu tenebrisme és hedonista i més pròxim al
Glam que a la provocació macabra.
El que és indiscutible és que són
entranyables. I amb els anys, vistos avui en dia, fins hi tot et fan saltar la
llagrimeta.
No vull acabar sense recordar el meu
particular descobriment de Kiss, a principis dels 80, a la contraportada dels
còmics de la Marvel, editats aquí per l'editorial Vertice, s'anunciaven les
aventures de Kiss al costat de les tebeos de "El planeta de los
simios".
Si, hi va haver una època en que aquests
misteriosos roquers també eren herois de historieta!
Continuem explorant la fascinant cultura àrtica.
Aquesta mostra ens situa en un futur apocalíptic on la gent ha decidit
convertir llurs cervells en microones radioactius.
Una sessió de bondage marrà, una mica de
pseudocountry i una manada de freaks disposats a impregnar-nos amb una
cançoneta enganxosa com la resina d’un pi.
Tenacius D no és precisament una orquestra de
cambra, ells tenen la capacitat de versionar temes i fer que aquests, amb la
seva sola interpretació, es tornin obscens.
Aquí converteixen un paradís vegetarià en una
orgia de sensacions d'exquisida repugnància.
És per això que són moltbenvinguts, ja que en el panorama
creatiu, de tant en tant fa falta algú que es faci caca damunt de l'art.
La colla castellera "Els minyons de
Harlem," no està ni per fer una tombarella.
Ja veieu com els ha pujat la ratafia, que
s'han desorientat fins hi tot amb el vestuari.
Això seu és una llenya continua i ni tan sols
l'enxaneta, que s'ha pintat la cara amb pasta de dents, és capaç d'endevinar on
és la plaça del poble.
Van per Central Park tocant el flabiol i
assajant un correbous sense bous, fins que topen amb el mar, allà on acaba
Manhattan. Això els inspira i els fa cridar: Lo riu és vida!
Si voleu saber com és un ritual de fecundació
als balcans, només heu de veure aquesta videoproducció.
Ja notareu que és la versió albanesa del
pastor i la sirena tan nostrats. Aquí, la sirena es transforma en una pageseta
picarona i folrrada de botox.
El pastoret, continua essent un pastoret,
potser ja se li ha passat l’arròs, però mai és tard si la trampera apreta i, ja
se sap, que on no arriba la luxuria, arriba la viagra!
Si es creuen sofisticats o simplement se n’enfoten.
Si són autèntics o són una paròdia...Senzillament em desconcerten.
Sigui el que sigui, veient aquesta
videoproducció pots sentir una sofocant sensació de vergonya aliena. Et venen
ganes d’introduir-te en el seu món, per començar a cridar: “Prou! Prou!”
En resum una proposta que et fa suar... i no
per l’escalfor.
Aquesta quasi-psicodèlia musical tenia la seva recompensa al observar com les glàndules mamàries de la jovenalla oscil·laven vertiginosament, quedant obsoletes vàries lleis de la física, inclosa la gravetat.
És que la moguda psicodèlica ja tenia això, podies anar d'enrotllat, repartint LSD a amics i coneguts. I, en un moment donat convidaral personal a despilotar-se i fer l'amor lliurement. Si no tenies sort, t'excusaves alegant que la idea t'havia vingut induïda per un mal viatge de peyote.
Estigueu atents a les evolucions de la ballarina, són pura expressió corporal!
És una absoluta meravella aquesta cançó de Jacques Dutronc, un autor que en aquells llunyans anys 60 s'emmarcava entre els artistes que fotien canya al sistema.
Jacques, amb la seva aparença de conqueridor i la seva mirada aquosa, acaba convencent-nos a tots de que el món és ple d'oportunistes.
Us servim l'obra en format dúplex. En la primera videoproducció l'actuació és en directe i en la segonas'embolica dins un marc visual d'absoluta creativitat yé-yé.
Ja veureu que poc us costarà enganxar-vos a l'esperit rebel de "L'opportuniste"!
De Malasia ens arriba el que deu ser, amb tota certesa, el pitjor vídeo musical mai rodat per un equip de professionals(sic).
Teniu l'honor de contemplar aquesta obra mestra de la incompetència, on el mal gust, la feina mal feta i l'horror musical, s'uneixen per engendrar un excrement videomusical d'aquesta magnitud, apte per a vomitar en els karaokes i fumaderos d'opi.
El cos de ball, compost a parts iguals per xaperos de polígon i sexadores de piscifactoria, procedeixen amb una falta de gràcia absoluta, una descoordinació mai vista i una tècnica pròpia d'escarabats succionant la sarna d'un cadàver.
El cantant, una versió asiàtica d'en Paquirrín, desplega les seves patètiques qualitats seductores i prova de vendre'ns una modernor cursi i empastifada de colònia barata.
La cançoneta es mereix una menció apart, ritme de casiotone, veueta de paràsit estomacal i melodia greixosa com el paté.
Hi ha una anècdota molt coneguda que explica que una vegada Jose Luis Rodriguez va ser presentat com "El Pavo", enlloc de com "El Puma", que aquest era el seu sobrenom.
I és que la relació d'aquest artista amb el tema musical és tan íntima, que vegades és difícil saber on comença un i acaba l'altre.
El Puma ja és tot un personatge. Latin lover de culebrot, machotón de cabell estarrufat, acostumat a recitals privats a les mansions dels narcotraficants colombians i resident a Miami, aquest immens cementiri d'elefants llatins, on també anaren a parar Raphael, Rocio Jurado o Julio Iglesias.
"El Puma" ens proposa un mascle en mànigues de camisa, collaret d'or, pel al pit i rolex fals, que triomfa als sopars de casament, quan l'organista comença a destrossar temes populars, com"Pavo Real".
La capacitat ofensiva dels Estats Units fan que sigui la primera potencia militar del món. Paral·lelament a la seva força nuclear,els portavions o els Navy Seals, també compten amb armes secretes tan destructores com les citades. En aquest cas, em refereixo a Sylvester Stallone i Dolly Parton, que destrossen una cançó com qui fa cagar el tió.
El geyperman del cel·luloide i la "muñeca repollo" del oest, es compenetren amb tota la mala intenció, per perpetrar aquest atac al country. Una escena més pròpia dels Muppets que d'éssers humans, que és corejada i animada per un grapat de figurants, que per això deuen cobrar...
Una joia de la destrucció, que mereix exhibir-se a les vitrines del déu de la guerra, al costat del atac amb napalm d'Apocalypsis Now iel desembarcament del soldat Ryan.
Encara no m'he recuperat de la visualització d'aquesta videoproducció.
El primer impacte és la visió del director d'orquestra: Vicky el Vikingo amb bigoti d'Iñigo.
Però la directa als pebrots arriba després, apareixen en escena un personatge fent de pingüí, dues cosmonautes amb xandall metadona, i al seu darrera tres nenes del cor exercint de pingüinetes, però més discretes.
La cançó es digna dels Teletubies, encara que el home-pingüí es comença a revelar com un contrapunt inquietant. Les seves suposades gracies són dignes d'una persona amb greus fractures interiors.
Les cosmoxandalls s'esforcen en tot moment, a lligar el conjunt com si fos maonesa i amb bastant èxit, ja que varen quedar 9ens en el festival d'Eurovisió.
Pares i mares prudents, no deixeu veure això als vostres fills: segur que ploraran!
