Filmoteca: The party

Inoblidable i hilarant film on Peter Sellers transformava una festa d'etiqueta amb un happening hippy.

Imprescindible pels que es senten incomodes en un casament o aquells que l'estètica lounge és una religió!

Programació doble

Avui us volem recordar els crèdits i la cançó emblemàtica de dues pelis mítiques dels 60. 

Ambdues tenen com a protagonista a l'Audrey Hepburn, paradigma de l'elegància immortal i musa eterna del glamur i el saber estar. 

També, ambdues estan musicades pel magnífic Henry Mancini i les dues cançons amb lletra de Johnny Mercer.

Dos maneres ben diferents de concebre l'inici d'un film, les dues de forma magistral.

Pedra preciosa

Clarament, aquesta és una de les escenes que ha quedat gravada en el panteó de la història del cinema.

Gairebé tothom l'ha vista, però delectar-se una vegada més amb la sinuosa manera de ballar de la Hayek no provoca colesterol

En Tarantino , amb un paper fet a la seva mida, (Quin gran favor li va fer el seu amic Robert Rodríguez!) i tota la colla de megactors que l'acompanyaven , es queden sincerament bocabadats. Ajuda molt la melodia de Tito i Taràntula perfecta per aquest moment.

Filmoteca: "Mai en diumenge"

El títol d'aquest magnífic film, fa referència a l'únic dia que no treballen les prostitutes (almenys en el marc referencial de la pel·lícula).

La cançó que reproduïm de maneres diferents en dos moments de la pel·lícula, es titula "Els infants del Pireu" i ha esdevingut, conjuntament amb el Syrtaki de Zorba, un paradigma (i tòpic turístic) de la música grega a arreu del món.

Un film entranyable!

Dedicat a Paco Ramos!

Magnífic fragment cinematogràfic de dansa i cançó peloponèsia, que serveixi també d'homenatge a la gent que viu en aquella cantonada d'Europa i actualment les està passant putes.

Posada en escena entre folklòrica i yé-yé, en una típica taverna grega, on les nenes arrenquen a cantar i ballar. Es clar, després tothom s'esvera i beu i s'esvera, i beu...

Això pot acabar de dues maneres: rient o plorant... Però, per saber-ho haureu de veure la peli sencera!

Les nou muses canòniques (3): Ann Margret

Si la història fos una ciència justa i equitativa, Ann Margret hauria de ser mooolt més famosa que Elvis.

Si discrepeu, feu servir el sistema empíric. Mireu alguna peli que surtin els dos i ho podreu comparar.

L'Elvis encartonat, exercint de mascle alfa i, pel contrari, Ann desplegant tot el seu talent, força, passió i seducció.

Aquesta pèl-roja ha estat única i inimitable, una autèntica reina, de mirada picant, llargues cames i cabells flamejants.

No us la perdeu i mengeu-vos amb cullereta petita a quest duplex que us ofereixo. Perquè amb cullereta petita és com s'han de gaudir els millors postres!

Dedicat a la Mercé Vidal Famades!

El més curiós d'aquesta videoproducció, que no deixa de ser un fragment fílmic, és el personal que corre davant de les càmeres.

Ningú em pot negar que són uns paios raros de collons, exhibint un amanerament galàctic,  a mig camí entre la patologia nerviosa i la sobredosi d'alguna droga kriptoniana.

Quan el més marciano de tots es fot a ballar, la resta de públic s'aparta cap al fons de la sala, m'imagino que acollonits. L'únic que li planta cara, és un altre individuo vestit de blanc (serà el terapeuta?).

Sembla ser que els dos es disputen a la joveneta una dharma-girl-twist, amb una exagerada tendència a vibrar com un protó.

No em vull imaginar com se't deu quedar el cos, després de veure la pel·lícula sencera...

Després de la batalla

Per mi, aquest és un dels grans moments de la humanitat, conjuntament amb la invenció de la roda i l'arribada de l'home a la lluna.

Com es podria descriure millor un moment de pau, un autèntic moment de pau?!

En aquest moment Jaume Sisa és l'Elegit per conjuntar el Cel i la Terra, el món material i el món sublim.

Jaume, aquí, no és músic, és sacerdot d'una religió seva, però que ens beneficia a tots.

Els que ho puguin entendre, benvinguts, la resta...No en teniu ni idea!

Les nou muses canòniques (1): Anna Karina

Les nou muses canòniques (1): Anna Karina

Aquest fragment antològic de "Vivre sa vie", em serveix per presentar una de les habitants del meu Helicó personal.

Abans de ser musa meva, Anna Karina va inspirar a gent com Godard o Gainsbourg. És una sueca de sang calenta i mirada indescriptible, que mereix el reconeixement universal pel sol fet d'existir.

Com a segon plat d'aquest duplex, us obsequiem amb una videoproducció musical d'en Gainsbourg on ella és el centre indiscutible.

Gaudiu i saliveu amb l'Anna i el seu univers, que no ha perdut ni un grau de frescor!

Rollerpassió!!!

No hi ha millor metàfora del món que una rollerdisco. Tothom va rodant a la seva manera i el que cau o s'atura ja no compta per res. A això li dic capitalisme salvatge en format lúdic.

La física ens ha demostrat que tot es mou, és necessari com a mínim una vibració perquè es mantingui l'univers en el qual pertanyem. Els àtoms es relacionen movent-se i les partícules subatòmiques també.

És per això que el que s'assembla més a un generador nuclear és una rollerdisco.

En aquesta videoproducció, enyorareu els temps en que aquests locals eren una institució, la gent enrotllada es marcava unes voltetes i encara s'enrotllava més.

Aquí els teniu, tothom vestit amb restes de sèrie, disposada a imitar la tómbola de la vida(amb permís de la Marisol).

Dedicat a l'Anna Alemany!

Moment únic de la història del cinema. El gran, grandíssim Louis de Funes, en el film Rabbi Jacob.

La gràcia de l'humor de De Funes és que ho transforma tot en en una frenesí nerviosa.

Això mateix passa en aquesta escena. La coreografia sembla de can-can i el grup es mou impulsat per l'energia termonuclear del Mestre, amb aquella manera de fer entre atabalada i emprenyada que et descollona.

El ritme inicial de la percussió, trencada per l'explosió musical i el rabbi allí enmig, accelerant més i més... Fins estavellar-se per l'asfalt!

Filmoteca: Psycho Beach Party Dance

Tot i ser una versió idealitzada i amb certa olor d'homenatge-paròdia dels vells films de farres de platja, a "Psycho Beach Party Dance", podem trobar escenes, que concentren l'essència d'aquestes antigues produccions.

Un marc costaner amb molta gomina i camisa florejada, música irresponsable, joventut divina; i una picadeta d'humor, misteri i horror.

L'escena que us presentem, una manifestació de rivalitat dansarívola entre pubilles de bandera, és una declaració d'intencions de per on orbitava aquest genere específic.

Per acabar, us oferim el trayler i l'escena inicial dels crèdits.

Filmoteca: La Pantera de Pozzuoli

Avui inaugurem una nova secció dins aquest blog, a "Filmoteca" presentarem aspectes molt relacionats amb el cinema i la seva relació amb els nostres interessos.

Tot hi haver nascut a Roma, Sofia Villani, que així es diu de veritat Sofia Loren, es va criar a la localitat napolitana de Pozzuoli.
Ella sola exemplifica la passió més lasciva que s'hagi imprès mai en un fotograma. Posseidora d'un talent portentós, ben adornat amb un físic espectacular, no hi va haver fronteres per aquesta actriu.
Amb un sol moviment de maluc, ella deixa fora de joc a Nicole Kidman, Sharon Stone i Penelope Cruz juntes!

Us mostrem un primer tall extret del film "Capri" (19609, on ella fa de cabaretera i ens dona una lliçó glamourosa de seducció.

En el segon tall, extret de la mateixa pel·lícula, l'actriu canta "Carina", vestideta de nena petita i en el tercer, juntament amb l'inigualable Vittorio De Sica, a "Pane, amoree..." (1957), fa un desplegament dels seus encants.
Tingueu ben segur que, d'haver nascut en els temps bíblics, Sofia hagés enderrocat tota sola les muralles de Jericó, només ballant un mambo!