Burlesque fet a mà

Quina diferència hi ha entre la cuina de la iaia i un restaurant de tres estrelles michelin? És una diferència semblant al vodevil tronat de l'antic El Molino i els megaespectacles burlesque de gent com Madonna o Christina Aguilera.

Ai aquell El Molino!... On el galliner no era a les butaques elevades sinó en el escenari, microscòpic, atapeït de plomes i pollastrons. De pitrams adornats i mugrons lliures, per satisfer el neguit dels veterans que poblaven la platea i les llotges. D'humor gruixut per a sensibilitats de cul de got i elegància grotesca. De caspa com a material per elaborar obres d'orfebreria, curosament manufacturades...

I Susana Egea, regnant enmig d'aquest meravellós desgavell, llavis brillants i talons alts, exhibicionisme naïf, tendre i melancòlic.

Fem un trio?

Aquests veterans de la música ja feia temps que s'arrossegaven pels escenaris, quan van aconseguir la seva consagració a l'univers de l'horterada.

No es pot negar que la cançó funciona,, la conjunció melòdica enganxa i en el seu temps (maleïts 80!), va causar furor.

Tonadetes adhesives que arribes a odiar de tant repetir, però que a la fi, passat el temps, te la foten en una festa de cap d'any quan vas fins el cul de Mirinda i encara et fa gràcia.

Els tres calaveres són per enganxar en un àlbum. El galant melenós, sembla estar de tornada de tot, atent a no despentinar-se i marcant ivori dental.

La noia d'ulls diamantins de manga, vestida com una institutriu de sèrie B, amb els pantalons lligats al collaret, anima amb la seva gestualitat exagerada.

L'altre paio, és com l'etern convidat. L'amic dubtós que et passa les drogues. El que, com qui no vol la cosa, se les acaba emportant a totes al catre.

En fi...

Conya marinera!

És possible que aquest parell formessin part de la tripulació del "Costa Concòrdia", i aconsellessin al capità de fer moto-cross amb el creuer.

Possiblement abans, havien aconsellat a la junta directiva d'algun banc o caixa, de realitzar una estratègia adequada amb les hipoteques.

Em fa por saber on es deuen haver col·locat en aquests moments. Si és en un lloc d'influència, estem cardats definitivament.

Però encara tinc l'esperança que, amb tant d'atur, siguin uns més a les cues de l'INEM.

Les nou muses canòniques (2): Françoise Hardy

François Hardy no te l'acabes.

No t'acabes les seves cançons, fràgils i equilibrades, a mig camí entre el pop i la chanson.

No t'acabes la seva bellesa, distant però càlida, tímida però contundent. Amb un rostre magnètic que és suficient per omplir-ho tot i que tan bé aguanta els primeríssims primers plans.

No t'acabes la seva persona, elegant i discreta, però alhora, poderosament misteriosa.

Ningú es pot acostar més a ser una musa que ella.

Dedicat a Pere Soler!

De Malasia ens arriba el que deu ser, amb tota certesa, el pitjor vídeo musical mai rodat per un equip de professionals(sic).

Teniu l'honor de contemplar aquesta obra mestra de la incompetència, on el mal gust, la feina mal feta i l'horror musical, s'uneixen per engendrar un excrement videomusical d'aquesta magnitud, apte per a vomitar en els karaokes i fumaderos d'opi.

El cos de ball, compost a parts iguals per xaperos de polígon i sexadores de piscifactoria, procedeixen amb una falta de gràcia absoluta, una descoordinació mai vista i una tècnica pròpia d'escarabats succionant la sarna d'un cadàver.

El cantant, una versió asiàtica d'en Paquirrín, desplega les seves patètiques qualitats seductores i prova de vendre'ns una modernor cursi i empastifada de colònia barata.

La cançoneta es mereix una menció apart, ritme de casiotone, veueta de paràsit estomacal i melodia greixosa com el paté.

Una meravella!

Glamour magyar?

Aquesta videoproducció està a mig camí entre la discoteque de cromats i brillantines, o el bordell de carretera.

No saps ben bé què pensar... Potser la modernor glamurosa que es preten és benintencionada, però es queda a mig camí i acaba resultant més aviat sòrdida.

La segona conclusió que en trec, és que els components del cos de ball no són humans, són fruit del creuament genètic entre un arbre de nadal i un teletubbie, expressament ensinistrats per botar.

La música és sens dubte(perquè ens hem d'enganyar), música de puticlub de camioners. Imagineu-vos una munió de panxuts llardosos passejant el cubata per comprovar el genero, estratègicament parapetat entre sofàs d'escai i les banquetes  de la barra del bar.

Pollastre estarrufat

Hi ha una anècdota molt coneguda que explica que una vegada Jose Luis Rodriguez va ser presentat com "El Pavo", enlloc de com "El Puma", que aquest era el seu sobrenom.

I és que la relació d'aquest artista amb el tema musical és tan íntima, que vegades és difícil saber on comença un i acaba l'altre.

El Puma ja és tot un personatge. Latin lover de culebrot, machotón de cabell estarrufat, acostumat a recitals privats a les mansions dels narcotraficants colombians i resident a Miami, aquest immens cementiri d'elefants llatins, on també anaren a parar Raphael, Rocio Jurado o Julio Iglesias.

"El Puma" ens proposa un mascle en mànigues de camisa, collaret d'or, pel al pit i rolex fals, que triomfa als sopars de casament, quan l'organista comença a destrossar temes populars, com  "Pavo Real".