Les nou muses canòniques (3): Ann Margret

Si la història fos una ciència justa i equitativa, Ann Margret hauria de ser mooolt més famosa que Elvis.

Si discrepeu, feu servir el sistema empíric. Mireu alguna peli que surtin els dos i ho podreu comparar.

L'Elvis encartonat, exercint de mascle alfa i, pel contrari, Ann desplegant tot el seu talent, força, passió i seducció.

Aquesta pèl-roja ha estat única i inimitable, una autèntica reina, de mirada picant, llargues cames i cabells flamejants.

No us la perdeu i mengeu-vos amb cullereta petita a quest duplex que us ofereixo. Perquè amb cullereta petita és com s'han de gaudir els millors postres!

Yé-Yé way of life

Aquesta exquisida videoproducció ens demostra que en els nostres temps hi ha una certa forma d'entendre el glamour, que el temps no ha desgastat.

D'entrada, la obra ens recorda sonorament a un anunci de compreses, després ens posen una base tecno que festeja permanentment amb una melodia seixantera.

La Mareva, tota ella, ens embadaleix, vestida amb un modelet inspirat en les bosses de "El Corte Inglés" i recitant  "yé-yé" com si fos el seu particular mantra.  Envoltada dels seus amics, que ballen moderadament concentrats, seguin la litúrgia de qualsevol coktel-party, en una villa de Cap Ferrat.

Si aquest també ha de ser el vostre camí, preneu-vos aquesta videoproducció, com si fos un text sagrat!

Broadway a la banyera

Pur espectacle americà, encarà que al darrera de les bambolines sonores hi ha un britànic, Elton John.

Un musical de Disney i bla, bla, bla... Tan hi fot, La interpretació, el ritme i la melodia són collonudes i, en aquest sentit, no crec que ningú em porti la contraria.

Per tant, devoreu d'aquest pastisset videomusical, ensucrat però gustós.

Per cert, us deixo la versió sencera d'aquest tema, però sense imatges, per si el voleu gaudir més detalladament:

Dedicat a la Mercé Vidal Famades!

El més curiós d'aquesta videoproducció, que no deixa de ser un fragment fílmic, és el personal que corre davant de les càmeres.

Ningú em pot negar que són uns paios raros de collons, exhibint un amanerament galàctic,  a mig camí entre la patologia nerviosa i la sobredosi d'alguna droga kriptoniana.

Quan el més marciano de tots es fot a ballar, la resta de públic s'aparta cap al fons de la sala, m'imagino que acollonits. L'únic que li planta cara, és un altre individuo vestit de blanc (serà el terapeuta?).

Sembla ser que els dos es disputen a la joveneta una dharma-girl-twist, amb una exagerada tendència a vibrar com un protó.

No em vull imaginar com se't deu quedar el cos, després de veure la pel·lícula sencera...

Caprici principesc

Qui recorda avui en dia que la princeseta d'aquest bantustan de luxe que és Mònaco, un bon dia es va despertar amb allò de "papa, vull ser artista"?!

Tothom hi va posar de la seva part, aristocràcia, industria de l'espectacle i premsa del cor però...la veritat és que ella no va aconseguir ser una artista.

I no és que ho digui jo: veieu-ne els resultats i opineu.

Per cert, a destacar en aquesta videoproducció, la coreografia de nena consentida i el modelet dissenyat per algun sastre republicà.

Després de la batalla

Per mi, aquest és un dels grans moments de la humanitat, conjuntament amb la invenció de la roda i l'arribada de l'home a la lluna.

Com es podria descriure millor un moment de pau, un autèntic moment de pau?!

En aquest moment Jaume Sisa és l'Elegit per conjuntar el Cel i la Terra, el món material i el món sublim.

Jaume, aquí, no és músic, és sacerdot d'una religió seva, però que ens beneficia a tots.

Els que ho puguin entendre, benvinguts, la resta...No en teniu ni idea!

Espantasogres

Apoteosi Leif Garret en aquest duplex que mostra les dues cares d'un ídol dels 70 que era capaç d'hipnotitzar com a zombis a centenars de milers de noietes.

La seva innocència calculada i el seu rostre inexpressiu, folrat per un grapat de rinxols d'or, van traumatitzar el cor d'elles, donetes de sexes imberbes que somiaven amb un princep blau.

M'imagino les bronques entre mares i filles, però en aquest cas les mares van acabar tenint raó: Leif, va reordenar la seva vida cap al caos, deixant de ser el príncep, per esdevenir perpètuament l'àngel caigut.

En la primera videoproducció, Leif es mostra com a divinitat, deixant-se adorar i proclamat-se patró del dancing. Com una obra quàntica, va saltant entre diverses probabilitats, machoman de disco, en el altar de les superfans, en un escenari de megaconcert...

La segona videoproducció ens ensenya un Leif tendre, que ara sembla cursi, que lluny de tenir química amb les misses que l'envolten, és capaç de provocar una situació de tensió ambiental indescriptible. Fixeu-vos, bé, les noies no saben com posar-se i ell va a la seva, com un ninot de corda.