A ritme de bossanova el senyor Rossi ens instruïa en els secrets de la felicitat.
Aquesta sèrie d'animació, oblidada per molts, però profundament present en els que la recordem, ens remet a una mordacitat naïf, un aprenentatge agredolç que no acabava necessàriament bé.
La videoproducció animada, beu del rebuf de la psicodèlia, aquí interpretada com un element folklòric. Ens inunda de colors i formes que es van repetint, apareixen i desapareixen com en un trencaclosques infantil, provocant que la visualització, compaginada amb l'optimista composició sonora, provoqués una eufòria ascendent i optimista.
El personatge, una mena de paradigma de la mediocritat, brilla màgicament i esdevé el guia que ens conduirà en aquest laberint d'estímuls.
Ei, poca broma! Aquest és un tema bàsic per la història de la música pop, o si es prefereix retro-pop: de tornada als 70, i fins i tot als 60 i als 50! L'únic que no em sona a res és això de "senyor Rossi", ja veus...
ResponEliminaUps, que he apretat l'intro sense voler abans ds'acabar el comentari, em faltava dir:
ResponEliminaHaw, haw, haw!
Doncs a mi un senyor "Ros,si" que m'ha instruït forca en algún secret de felicitat, si !!!
ResponEliminaGràcies Miquel, ja estava delerosa de tenir la meva cançó i la meva filla Elena, acaba de fer-se seguidora teva amb el nom de Vicky, amb la insana pretensió que també li dediquis alguna cançoneta quan li arribi el torn!!
Muuuuuà. .. .
Em fa molt feliç que t'agradi Carme!
ResponEliminaA l'Elena ja li buscaré també una bona videoproducció.
Molts petons!
Senyor Leblanc, heu de saber que Il signor Rossi ens va marcar a uns quants, juntament amb en Calimero. Era impactant veure que en els dibuixos animats també s'explicaven les desventures de desgraciats perdedors...Ens feia sentir millor quan a l'escola et discriminaven per no voler jugar a futbol.
ResponElimina