Tranquils, el següent serà pitjor!

Us prometo continuar proporcionant-vos generoses dosis d'estupefaents musicals.

Com aquesta mostra de cant festiu a càrrec del bon Jan de l'Irwin, un autèntic LSD musical que us conduirà fins al Dharma de la música simpàtica, on la gent brinda amb tasses de sopa i camina amb xancletes amb mitjons.

Bona sort a tothom pel proper any!

Els micos cantaires

De què va aquesta videoproducció? 

Doncs un grapat de micos es posen molt calents, veient passar unes ties bones, a partir d’aquí, ja m’he perdut..això si, tot s’esdevé a París: Oh-là-là!

Bang Bang

Aquesta balada d'una tristor punyent va agafar aire en temps recents, gràcies a la pel·lícula d'en Tarantino "Kill Bill".

Aquí us oferim una antologia de versions de tots els temps, així veureu com ha estat una cançó que ha atret a molts intèrprets.

Bona digestió!

Regal de nadal: Recital de Pascal Pinon!

Què dir d’aquestes fantàstiques islandeses!

El seu nom ve directament inspirat d’un simpàtic senyor mexicà, que va viure a principis del segle XX i va triomfar gràcies a una estranya berruga que tenia al front. Vegeu-lo:

Les vaig descobrir gràcies al meu estimat amic, Amadeu Leblanc i, des de llavors, s’han convertit en un dels meus grups de capçalera.

La seva música fa per nadal,  per escoltar escarxofat al sofà, un dia fred d’hivern, mentre fas ballar les sabatilles amb la punta dels peus.

Per mi, Pascal Pinon són els autèntics àngels de l’anunciació!

Les germanes Kessler

Aquestes suposades germanes bessones, eren dos monuments del nord d'Europa. El seu principal talent era tenir unes cames llarguíssimes i saber-les lluir amb elegància i distinció.

Arreu d'on anaven despertaven la lívid de qualsevol mascle encorbatat i els feien suar per sobre de les seves possibilitats.

A Itàlia varen ser reverenciades fins a límits gairebé religiosos.

Varen contribuir a forjar el mite de les nòrdiques.

Kiss

Personalment, penso que miss Marple és més heavy que Kiss.

El seu tenebrisme és hedonista i més pròxim al Glam que a la provocació macabra.

El que és indiscutible és que són entranyables. I amb els anys, vistos avui en dia, fins hi tot et fan saltar la llagrimeta.

No vull acabar sense recordar el meu particular descobriment de Kiss, a principis dels 80, a la contraportada dels còmics de la Marvel, editats aquí per l'editorial Vertice, s'anunciaven les aventures de Kiss al costat de les tebeos de "El planeta de los simios".

Si, hi va haver una època en que aquests misteriosos roquers també eren herois de historieta!

Amor, amor...

Gomina, moviment rítmic, smoking de llacet estret i un cantant, barreja entre Ronald Reagan i Walt Disney, que mira a l'infinit i llueix un bigoti semblant a una filera de formigues.

Una interpretació afectada, de mal de queixal, ben recolzada pels tres secundaris que basculen com si viatgessin en un rodalies. Caminades d'aquelles per no trepitjar el terra fregat i molta elegància, això si.

Un bolero engominat.