Dedicat a l'Amadeu Leblanc

"Kapitein Zeppos" té una rara bellesa que combina música de guspires encadenades i unes imatges desconcertants.
En el minut i poc que dura aquesta videoproducció (originalment la intro d'una sèrie de televisió), observem cares d'estupefacció, un cotxe descapotable amb una parella que trasllada un home sense sentit, la secció de vent d'una orquestra, molins de vent i un paio dins una enorme galleda penjat d'una grua a mil metres d'alçada...
Aquesta escudella et recorda el caldo de la iaia, amb aromes d'atomium, de Tintin i moqueta acabada d'estrenar.

És un beuratge molt apropiat per l'Amadeu.

Juan a Bikinilàndia

Després d'una breu presentació en alemany, digna de boite guiri de Calella, apareix l'entranyable Juan Pardo, vestit amb un dels trajes que després li han regalat al expresident Camps: Corbata fantasia i xaqueteta de veí de les Teresines.
Darrera seu, es comencen a multiplicar les Walkiries, que executen danses tradicionals centroeuropees. El vestuari d'elles és mínim, reflex fidel d'alguna rememoració calellenca. Ell, amb posat de torero, es capfica en l'argument de la seva cançó, ignorant les festives evolucions del jovent.

De fons, un horitzó d'estrelles que es precipiten contínuament, pura premonició al·legòrica del punt on ens trobem.

Jo de tu, Juan, em deixaria tocar el cul.

Dedicat a l'Anna Real

Amb aquesta videoproducció dedicada a l'Anna Real, inaugurem un nou apèndix musicovisual que grapejarem de tant en tant. Em refereixo al genere "farra de platja". És menys saludable que la línia surf (almenys els surferos fan esport!) i més divertida que els documentals d'en Custeau.

En aquest insigne exemple, la ballarina, possiblement posseïda per una luxúria irrefrenable, executa una dansa d'aparellament, que va esdevenint cada vegada més frenètica.
L'atenció es centra en les evolucions de la noieta, que serveixen d'atractiu complement als títols de crèdit d'un film de sorra, noies i onades.
No us perdeu els darrers segons, on surt Vincent Price (aquest s'apuntava a totes!) i una mena de castell gòtic-californià.

Desconec si la protagonista, finalment va aconseguir aparellar-se...

La Gran Crisi europea (Descripció dramatitzada)

L'única conclusió d'aquesta maleïda crisi que portem arrossegant tant de temps, és que ens estan fotent per tot arreu.
Surten per les televisions, per les ràdios, per internet... un munt d'experts, economistes, o polítics desorientats, que ens llencen un núvol de missatges contradictoris.
Merda i més merda!

Per sort els muppets, tot això ens expliquen d'una manera ben aclaridora, allò que s'està esdevenint a Europa.

Sala-i-Martin tremola, t'ha arribat competència!

Dedicat a Jose Casado

Sense cap mena de dubte, ens trobem davant d'una videoproducció de capçalera.

Aquesta obra, feta el 2008, a partir d'una cançó del gran Nino Ferrer, és com triar la marca colònia de colònia de ton pare, per sortir a pescar el verat a la discotheque.
Notareu com el seu consum es fa addictiu i podeu repetir el seu visionat tres o quatre vegades seguides, tranquil-ament.

L'energia del traç sonor és administrat amb contenció rítmica, remarcada per la secció ventosa. La veu, amb, rerefons arrugat, imposa el seu organigrama i les paraules surten com dagues en un numero de circ.

La imatge no deixa cap concessió, la litúrgia pop desplega els seus deu manaments i fa esclatar el pas visual en mil taques de color, que despullen la cançó fins a les calces.

 Si la jovenalla arriba a integrar aquesta manera de fer, enlloc d'anar amb els pantalons mig abaixats rapejant porqueries, considero que el món està salvat.

Per tu, Jose!

On està Wally?

Aquesta videoproducció és el malson de qualsevol realitzador de televisió. No em queda clar si el grup en qüestió, "Les Humphries Singers", utilitza el públic per camuflar-se, o que la gent ha envaït l'escenari, talment com si celebressin la Copa d'Europa. és possible que els responsables no calculessin bé l'aforament, doncs hi ha gent per tot arreu (potser a fora plovia i la gent buscava una opció barata per aixoplugar-se...).

Sigui el que sigui, el videoespectador (vosaltres) s'haurà de concentrar per destriar els artistes de la ciutadania. És tot un repte, doncs hi ha cantants que no porten el micro (el noi asiàtic que va de lila).

Respecte a la composició musical que és interpretada, el podríem qualificar d'himne country, però d'aquell country de fireta de jugar a cumbois (no a cowboys!), d'armilles fabricades amb hule i estrella de plàstic; de disparar amb el dit i cridar pinyau-pinyau!

Dedicat a la Gina de Tera

Atent a no defraudar les teves expectatives, amiga Gina, et vull presentar un dels pilars en que se sustenta la Teoria del Caos. Es tracta d'un megagrup discobrasiler dels 70 anomenat "As Frenéticas", que es varen fer famoses per la música inicial d'una sèrie mítica a TV3 "Dancing Days".

Amb el seu dancing desmanegat i envoltades de querubins, es presenten en societat vestides d'una mena de banyador, més propi d'un frenopàtic que d'una piscina. Dominen l'escena com si fos un sambodron i canten amb eufòria futbolística de grada jove (només els falta fer l'onada!).

El cas és que fan ballar (molt!) i constitueixen una veritable troballa de fusió entre xuxa-dance i xumbaxumba-discotheque.

Per complementar aquest document, he cregut necessari posar dos vídeos més. El primer és la caràtula original de la sèrie "Dancing Days". El segon, és una versió clip del mateix tema: