Les ànimes de la festa

Una videoproducció festiva i despreocupada, on el jovent polit es desmanega amb moderació, inspirats per la sonoritat de traç gruixut de l'equip més competent dels Estats Units: Jay and The Americans. Especialistes en festes, batejos i comunions; antídot garantit contra el avorriment depressiu i companys imprescindibles per a qualsevol ingesta massiva d'alcohol o batuts.

Amb ells, no heu de pensar en res sinó moure l'anatomia fins que la gomina us traeixi.

Cantar en blau

En aquesta ocasió ens fixarem en una cançó i dues interpretacions.

Substància setentera de llunyans aires country, el que més m'agrada és quan cada interpret se la fa seva i li dona la textura apropiada a la seva manera de fer.

Neil Diamond aporta gruix, el tall i el sabor atrompetat de la seva veu, molt ben embolcallada per una secció musical i coral ferma. No us perdeu el seu coll de camisa, tota una declaració de principis d'estètica setentera.

En Mathis i en Distel, aporten la filigrana, treballen el detall polifònic, l'intercanvi lingüístic, la nota allargada i obvien les parts que acoloreix l'orquestra. Fan d'escultors sonors sobre el marbre lluent de la cançó.

Ja veureu com aquest dúplex combina tan bé com el meló i el pernil!

El gegant del Pi

El gegant del pi

ara balla ara balla,

el gegant del pi

ara balla pel camí.

El gegant de la ciutat

ara balla ara balla,

el gegant de la ciutat

ara balla pel terrat.

Jean-Baptiste Lully

Penso que tots estarem d'acord en que Lully va ser una bèstia rotunda de la música.

La seva música de magnificència barroca pot ser equiparada al heavy més contundent.

Us deixo tres mostres cinematogràfiques que il·lustren diferents tastets de l'obra d'aquest genial compositor.

La primera i la tercera corresponen al film "Le roi dance", i la segona a "Tous les matins du monde".

Desitjo que podeu apreciar aquests fragments de la catedral musical que va ser l'obra de Lully.

Talent o collons?

Carles Santos és d'aquells artistes que sempre dubtes entre  aclamar la seva excel·lència o executar-lo a la plaça del poble a l'estil d'en Serrallonga.

En tot cas, que cadascú de vosaltres el jutgi a través dels seus actes i decideixi si té més talent o collons.

Travoltisme indi

Una mostra d'allò que podem denominar Vishnu-disco o Rama-dance. Es tracta de fusionar la manera de fer índia (són uns craks ells!) amb el concepte discotequer que tenen d'occident.

La lletra de la cançó no deu donar massa de si, ja que tota l'estona repeteixen "Jimmy aaja", com si fos un mantra.

A destacar el vestuari de la noia, pantalons de xandall amb talons i brusa estil Rafaella Carrà. En canvi, el mosso va més a l'estil Jedi, amb una mena d'estovalles posades al damunt.

La coreografia és, sincerament millorable, la noia, que si es treu del seu context sembla una garrulaca xavolera, balla com un muppet.

Lady discotheque

La Penny actua com aquells personatges de les pelis de cowboys que es barregen enmig d'una manada de búfals i amb tota mena d'estridències els esveren perquè fugin en estampida.

Ella, es posa enmig de l'auditori i amb les seves arts aconsegueix que tota aquella gent comenci a fer exercicis d'expressió corporal, fins entrar en estat catàrtic.

És impressionant com aquesta guru de les discotheques pot captivar a la població enrotllada que poblava en aquell llavors les catedrals del dàncing.