Filmoteca: La Pantera de Pozzuoli

Avui inaugurem una nova secció dins aquest blog, a "Filmoteca" presentarem aspectes molt relacionats amb el cinema i la seva relació amb els nostres interessos.

Tot hi haver nascut a Roma, Sofia Villani, que així es diu de veritat Sofia Loren, es va criar a la localitat napolitana de Pozzuoli.
Ella sola exemplifica la passió més lasciva que s'hagi imprès mai en un fotograma. Posseidora d'un talent portentós, ben adornat amb un físic espectacular, no hi va haver fronteres per aquesta actriu.
Amb un sol moviment de maluc, ella deixa fora de joc a Nicole Kidman, Sharon Stone i Penelope Cruz juntes!

Us mostrem un primer tall extret del film "Capri" (19609, on ella fa de cabaretera i ens dona una lliçó glamourosa de seducció.

En el segon tall, extret de la mateixa pel·lícula, l'actriu canta "Carina", vestideta de nena petita i en el tercer, juntament amb l'inigualable Vittorio De Sica, a "Pane, amoree..." (1957), fa un desplegament dels seus encants.
Tingueu ben segur que, d'haver nascut en els temps bíblics, Sofia hagés enderrocat tota sola les muralles de Jericó, només ballant un mambo!

Dedicat a la Clara!

Un altre bany d'estil en aquesta videoproducció dedicada a la Clara, les Surfs mostren aquí un estil com il faut.

Pareu atenció en els nois, vestits de niños-de-san-ildefonso, practicant una successió de moviments de mig pas, dancing emmidonat, per no desfer la ratlla del pantaló.
Les noies, equipades amb unes pestanyes postisses tan exagerades, que sembles "peinetas" incrustades a les parpelles. Però, si s'ha de lluir, es llueix, elles ho saben fer sense problemes, onejant el cos d'aquella manera, a mig camí entre la innocència i la insinuació.

M'agraden Les Surfs, jo els convidaria a la meva festa.

Al món sencer vull donar...

Més que una cançó, això és un himne, net ascètic, ingenu... Aquest hippysme de calces netes i mirada a l'infinit, d'expressions pròpies de secta destructiva o d'abús de prozac. Si l'humanitat fos realment així, no seríem mamífers, seríem madelmans.


Serveixi per complementar aquesta proclama visual, dues versions de la mateixa predica. La primera és de caire nocturnonadalenca, que ningú s'imagini un estol de beguts vomitant i fregant la ximbomba.

La segona versió ens mostra el grupet que es va anar aprofitant de la popularitat de l'invent.

Només falta el professor Lucas Tanner, donant aquella merda de sermons amb moralina!

Dedicat a l'Anna Riera

Pels catalans, Mollerussa és com Shambala, la nostra pàtria espiritual. Els tres sacerdots de l'ironia setentera, ens ho recordaven en aquesta videoproducció.

Quin savoir faire tenen els trincaires! Amb el seu vers delicat i la seva Lira inspirada, acompanyen a Zeus convertit en vaca, cercant una Europa per raptar a la platja, vestits d'àngels caiguts, amb els pantalons arremangats si convé.

Els valset ens acarona com una crema de textura delicada i ens va transportant suaument pel periple redemptor fins a les mítiques prades mollerusanes, on la vaca podrà pasturar i finalment ensenyar el cul.

I Europa? Ella ens ha acabat segrestant a nosaltres (Oi que si, Merkel?).

Rondel verde+ Rondel oro

Ella, Vanessa, és la síntesi perfecta de les nenes Rondel, a aquesta mena de rinxols d'or del encrespat, li encanta refregar-se entre els miralls i les carns que va ensopegant pel gimnàs.

El gimnàs esdevé en aquesta videoproducció el substitutiu adequat de qualsevol bingo o boite vuitantera, donada la profusió de brillantors i cromats.

La música agafa influències del món aeròbic nasarrià i de la tecnopicardia sonora de barra americana.

M'imagino que per aquesta banda de bears suats, la Vanessa només és una simple torracollons. Ja se sap que la dècada dels 80 va començar amb un munt de gent volent emular a Estallone per acabar abonats als plaers rectals i el cuir.

La refregadora va vestida de fada-disney , exhibint un mamellam que justificaria la verdor de Peter Pan.  Durant la representació no només es refrega. També estimula la proa amb saltirons (tindrà ganes de fer pipí?) i cap el final té un moment champagne, amb un parell de frases amb francés, per allò de semblar sexy i sofisticada.

Rondel verde, rondel oro.

Dedicat a la Susana Soler

Els nebots del Vaquilla i els cosins del Torete (d'aquella part de la família que va emigrar a Marsella), un bon dia van decidir de fer un cor de caramelles, per recordar la pàtria originària.
L'idea va tenir un èxit notable i les criatures es van tenir que arrossegar per les banlieues més degradades dels suburbis gals.

Aquesta videoproducció és una mostra del "tour" que van fer per terres catalanes. Concretament, es correspon a un recital de cançó protesta que varen donar al barri de la Mina, en algun moment de la dècada dels 70.

El meu amic beu oli i menja transistors

Sembla ser que a la dècada dels 70 no era difícil per una noia de poder lligar amb un robot.

Pel que ens mostra aquesta videoproducció documental, els robots sempre eren els primers en marcar-se uns passets damunt la plataforma, lluint la xapa i els acabats de crom.

Per una noia, representava una enorme avantatge respecte l'habitual pescador de discotheque.

Per començar, un robot no sua i si es fot pesat, sempre hi ha l'opció de desconnectar-lo.

Tampoc es té constància d'haver-se trobat mai un robot borratxo, o vomitant a la cantonada.

Sexualment, un robot no ha de ser més passional que una cafetera, però les expertes argumenten que amb imaginació es pot treure partit fins hi tot d'un gramòfon.

Un encant amb cargols, vaja!