Mahadma zombie

Versió extensa:

Versió apòcrifa:

El llegendari "Thriller" de Jackson, en versió greixosa i execrable. Una experiència per l'estomac, semblant al fet de menjar-se unes faves amb xoriço.

La música és esquizofrènica, el maquillatge digne dels Pastorets i la coreografia com la de les pelis de karate.

Us deixo també una versió extensa d'aquest estofat i una versió apòcrifa, feta per japonesos i que té la seva gràcia.

Golimar mar, mar, mar, mar...!

Vergonya aliena

No sé què collons ens volen vendre aquest parell.

Si es creuen sofisticats o simplement se n’enfoten. Si són autèntics o són una paròdia...Senzillament em desconcerten.

Sigui el que sigui, veient aquesta videoproducció pots sentir una sofocant sensació de vergonya aliena. Et venen ganes d’introduir-te en el seu món, per començar a cridar: “Prou! Prou!”

En resum una proposta que et fa suar... i no per l’escalfor.

Les nou muses canòniques (7): Debra Paget

Les nou muses canòniques (7): Debra Paget

Una escena com aquesta no ha estat superada. Forma part del film de Fritz Lang "La tomba índia", de l'any 1959.

Debra Paget fa un suposat ball ritual, abans de ser sacrificada per una serp. La sensualitat d'aquest moment és extrema, penso que poques vegades superada en el cinema.

Després de la visió, queda en el espectador una certa sensació de torbació.

Debra, t'estimem!

ATENCIÓ: Proper concert!

Glamour extrem (de color rosa)

La vida en rosa que profetitzava la Piaf, ja ha arribat i la monarca d'aquest univers respon al malnom de YELLE.

Podeu comprovar que és una mena de variació genètica creada a partir d'una cèl·lula d' Audrey Hepburn. Rítmica i agressiva, però sense despentinar-se.

Una delícia de videoproducció.

Les cassoles de “El Bulli”

Imagineu-vos que les cassoles per fer esferificacions de “El Bulli” s’escapen de la cuina i decideixen viure la vida (a la seva manera).

Aquest és en resum, l’argument d’aquesta videoproducció.

També hi podreu trobar focs de camp, policies amb gossos, noies ballant el twist...

El més inquietant és veure al personal femení estimant-se amb els homes-cassola!

Dedicat a Andreu Mas!

Videoproducció curiosa de veure. Tot un poble embogit cantant aquest clàssic de cervesa i rot: Rosamunde!

Si teniu la paciència d'arribar al minut 1:57, podreu veure com aquests simpàtics ciutadans, improvisen una conga prussiana pels carrers de la vila.

Gent gruixuda i enrogida pel beure, que sua la cansalada amb eufòria prussiana. Una manera de divertir-se sense drogues.

Sense més preàmbuls, us deixo amb aquesta estranya farra...

Ja ha de ser això!

Aquesta gent d’ICI PARIS ens regalen una cançó que gairebé arriba a himne!

Si l’escolteu un parell de vegades, l’acabareu xiulant mentre us dutxeu.

L’efecte és semblant al de les patates fregides que no pots deixar de menjar. Amb aquesta cançó, si us passa com a mi, de tant en tant tindreu la necessitat d’escoltar-la.

Així, ras i curt.

Per cert, us la deixo en format dúplex. La primera versió és la coneguda i la segona és una raresa acústica.

Profunditat

Vigon vestit de botones Sacarino, estripant l'aire amb la seva veu gastada.

L'acompanya un estol de ye-yes de pota negra, que bandegen les ones sonores a cops de maluc.

Es nota que Vigon les adora, les admira des de la terra, mentre les deesses del ye-ye s'adapten al soul trepitjat de l'artista.

Exageració dramàtica per posar èmfasi, marcar paquet diria aquell. I el soul demolidor, que mastega la veu de Vigon. Ell, conscient que l'obra d'art és el sacrifici davant les seves vestals.

Les nou muses canòniques (6): Raquel Welch

Si els humans ens poguéssim transformar amb animals, Raquel Welch seria una pantera. Posseïdora d'una geografia corporal aclaparadora, ella t'esgarrapa amb la mirada i destrossa els teus sentits amb cada cop de maluc.

En aquest dúplex podreu contemplar els seus super-poders, més dignes de una deessa que d'una superheroïna.

Rendiu-vos, no teniu manera d'escapar, ja sou el proper sacrifici de la deessa pantera!

Cara de madelman

Impressionant Neil Sedaka, l'home de la cara de goma. Un ésser mig humà, mig de plàstic, que si el despullessis, tindria els calçotets incrustats com un madelman qualsevol.

En aquesta videoproducció ens mostra el seu talent i les seves amigues, tan de plàstic com ell. Fantàstic i irrepetible!

Preneu atenció a les coreografies femenines, tan naturals com en Mazinger-Z. I, també és rellevant  el sentit del ritme de l'artista, al qual sembla que li hagin posat formigues pel coll de la camisa.

Les americanes d'en Neil, mereixen un punt i a part., són l'enveja dels que hem fet la gomina com el nostre ideal de vida. Sabates netes, coll planxat i nenes polidetes... Què més podeu demanar?!

Dedicat a Miquel Planas!

Aquí tenim una delícia videomusical, l'homenatge, cal dir que molt sentit, del Payo Juan Manuel a Michael Jackson.

Musical elaborada, madura i treballada, que és coronada amb un text de vers insuperable i emotiu:

"Solo estaba con su amiga,

la droga que lo mató."

I aquest només és un exemple.

I... Què dir del cos de ball! No són precisament de l'escola de Jackson, però s'ho prenen amb passió i ofici.

Per acabar contempleu també l'escenari, una mena de subterrani (el mausoleu de M.J.?) amb llumetes i fum i, unes noies que s'ho miren tot des d'una barra.

Per cert, en una de les darreres escenes apareix Jaime Albó, molt entusiasta, una mica aliè al fet que això és un homenatge funerari. En fi...

Preparades per tot

Portades directament des de la nebulosa dels 80, recuperem aquesta colla de jovencelles, el merit de les quals és competir per la còfia més ben lacada.

Prodigis d'arquitectura capil·lar i assecador, practicant coreografies d'una simplicitat vergonyosa, amb l'única finalitat de demostrar al món que tenen les cames llargues.

La cançó és més insípida que un plat de col bullida, malgrat que les intèrprets la desenvolupen amb entusiasme.

A destacar també, l'escenari. Una ambientació tipus Marina D'Or, però passat per un filtre vuitantero. Glamour de holligans, en la línia de la Samantha Fox.

Tariro-tariro!

El món de striptease ha donat glorioses pàgines al món de l'art. 

Pura expressió corporal, on cada detall i cada milí·metre que es descobreix, té una importància cabdal.

Us oferim un dúplex d'infart que protagonitzen La Divina i Dirty Martini, dues pubilles molt eixerides, que dominen aquesta modalitat de la mímica amb autoritat i contundència.

Si us maregen les corbes,  us sentireu aclaparats!

Emmy Kosgei

Emmy Kosgei és una cantant kenyana molt vinculada a la música religiosa que es fa al seu país.

Escoltar-la és una veritable delícia i us serà fàcil comprovar perquè és una gran artista!

Us proposo un dúplex, d'aquesta manera us fareu una ràpida idea del seu art.

Gaudiu de la seva música sense prejudicis!

Veient-ho negre

Per animar al personal, res millor que aquest tríplex on es fa una autèntica apologia de la foscor.

Les dues primeres versions són d'una secta setentera que al·ludia a l'edat d'Or de la humanitat.

Els darrers són els creadors originals de la cosa, aquí els veiem inserits en una espanyolada d'aquelles que es perpetraven en els anys seixanta i que ara fan tuf de "Cine de barrio".

Que no parin de botar!

Aquesta quasi-psicodèlia musical tenia la seva recompensa al observar com les glàndules mamàries de la jovenalla oscil·laven vertiginosament, quedant obsoletes vàries lleis de la física, inclosa la gravetat.

És que la moguda psicodèlica ja tenia això, podies anar d'enrotllat, repartint LSD a amics i coneguts. I, en un moment donat convidar  al personal a despilotar-se i fer l'amor lliurement. Si no tenies sort, t'excusaves alegant que la idea t'havia vingut induïda per un mal viatge de peyote.

Estigueu atents a les evolucions de la ballarina, són pura expressió corporal!

Dedicat a la Ninona!

Aquesta videoproducció és una síntesi molt brillant de tots els tòpics ibèrics vistos pels holandesos.

L'ambientació protoandalusa, en un carrer on apareixen cambrers, cantaors, toreros i fins hi tot El Zorro!

Ho fa un grup d'actors que a mi em recorden molt a La Cubana, i la veritat és que no pots fer més que riure!