dimarts, 28 de febrer de 2012

Ganes de festa.




La família Osmond són com una secta on estan tots emparentats, a vegades anaven de soul-man, com és el cas i d'altres vegades eren terriblement cursis.

És curiós que em recordin més a les chirigotas de Cadis que a autèntics apassionats de la música rítmica americana.

Aquí compten amb el recolzament sòlid del ballet Zoom, en una videoproducció estil Lazarov.

És el que hi ha, no hi busqueu tres peus al gat.





dilluns, 27 de febrer de 2012

Tupolev-pop!






No em puc imaginar una boite soviètica, plena de tovarich marxosos escombrant la moqueta amb les potes d'elefant. Combinar el vestidet de lluentors amb l'estrella roja o imitar a Bonney M amb barret de cosac...

Els travoltes de les discos setanteres de Crimea morrejant-se a l'estil Breznev i convidant a les obreres de permís a llegir "El Capital" a les seves dashes. Ah!...Quina imatge!

Veient la moguda de les estepes, s'ha de reconèixer que els soviètics van arribar a la lluna abans que els americans i no ben bé amb coets.







diumenge, 26 de febrer de 2012

Especial aniversari!





Ja està!... Ja els tens i no et fan mal, germaneta.
Gaudeix la quarantena que es el millor moment de la vida pels que teniu quaranta anys.

I, assaboreix d'aquesta cançó amb petita introducció de la Marisol. Un tema que va triomfar l'any que tu vas néixer, l'any 1972.

Moltes felicitats de tot l'equip que treballa a No en teniu ni idea!




Combinat: Una barreja que puja al cap!









Iniciem una nova secció anomenada "Combinats", es tracta de barrejar dos ingredients musicals a la manera d'un cocktel i en aquesta primera ocasió ens hem decidit per Engelbert Humperdinck i Tom Jones, els Batman i Robin de la música moderna!

Si heu de conduir, no us mireu aquest tríplex, perquè si us para un control de la poli, segur que donareu positiu!

Humperdinck, l'home del nom impossible i Jones la pelambrera més desitjada d'occident, són la combinació perfecta. El primer és dolç, entra bé, però puja al cap i el segon et crema la gola al primer glop i consumint-lo sencer et fot una sotragada de collons.

La barreja té cos i es contundent, té un punt dolcet i no provoca ressaca.






dissabte, 25 de febrer de 2012

Horterada sublim!




Quin trema aquest, brilla en el espai sideral de la música, com un cometa que, de tant en tant orbita al voltant dels nostres planetes personals.
L'elegància de paper de regal d'en Barry, és un bon embolcall per a megaproduccions com aquesta, on la lluentor de bisuteria esdevé veritable orfebreria del patxanguerisme més sofisticat.

Hi ha poques excuses per suar les aixelles, com ballar al ritme d'aquest xorro d'estímuls sonors, que es barregen en la ment, com un suc de fruites massa exòtiques.





divendres, 24 de febrer de 2012

Les nou muses canòniques (4): Marie Laforet





Marie és la distància, una distància que marquen els seus ulls que guarden el secret d'ella mateixa.
I ella mateixa és com un regal que mai acabes de destapar, un llibre que t'agrada consultar, però que mai acabes de llegir sencer.

Expressivitat màxima i teatralitat afectada en la interpretació de les cançons, una autèntica musa inspiradora que mai convidaries de farra i li pregaries que et cantés a cau d'orella. Ummm!





dimecres, 22 de febrer de 2012

Dedicat a Paula Jonch!






La principal característica d'aquest grup musical és que fan por. No és que s'aprofitin d'una posada en escena gòtic-teatral a l'estil Marilyn Manson.

Aquests fan por de veritat.

Tindria seriosos dubtes d'anar-los a veure en directe o de fer una critica negativa cara a cara, a qualsevol  dels membres de la banda. Tindria la certesa de que la meva vida corre perill.

No vull dir amb això que siguin mala gent, no els conec de res, però (collons!), fan por i ja està!

Us oferim un dúplex perquè us pugueu endinsar en el seu univers, de luxe sòrdid i efectes digitals que són una tortura per la vista.

Sigueu més valents que jo i mireu-ho!





Bananano!

dimarts, 21 de febrer de 2012

El Ferran Adrià del rock



El senyor Brown ha provat alló que cap cuiner transgressor s'ha atrevit a fer mai: cuinar-se a ell mateix. Equipat amb una cassola auto-alimentada, ha intentat cuinar-se el cap a la papillota (podeu observar el paper d'alumini cobrint-li el rostre).

El súmmum del sibaritisme és que pretenia cuinar-se en viu, a l'estil dels cargols o les llagostes, per conservar, suposo, el sabor i la frescor. L'únic inconvenient és l'abundant pelambrera, que podria fer la ingesta  incòmoda. Però si l'exquisidesa del plat s'ho mereix, nosaltres som capaços de fer tots els esforços.




dilluns, 20 de febrer de 2012

Lolailisme de pota negra




No era fàcil ser lolailo en el temps de la psicodèlia. Tot hi això, algun comando va poder conquerir aquests cims tan oscil·lants, com és el cas d'aquests personatges.

La pinta dels Chorbos oscila entre el rumbero de barriada i el look Uri Geller, amb posat transcendent mentre gronxen un ninot, levitant en un escenari calidoscòpic.

En aquest programa i gràcies a l'eficaç col·laboració del ballet Zoom(Ai!...Sempre el ballet Zoom.) i de Valerio Lazarov (Ai!...Sempre Valerio Lazarov.), el resultat d'aquesta videoproducció és prou agraït.




diumenge, 19 de febrer de 2012

Farres estranyes





Aquí als nens, únicament els fem recitar un vers per nadal, però sembla que hi ha d'altres llocs on s'ho han de currar molt més.

No cal dir que es fan els amos absoluts de la festa, com és el cas d'aquest simpàtic col·laborador, al qual no li paren de ploure bitllets. A aquest pas, el noiet ja es podrà retirar abans de tenir edat per treballar.

L'amic marca el ritme com un mestre mentre es fot els bitllets al voltant de la seva ampla cintura. De tant en tant apareix algun espontani a fer algun suggeriment o deixar més pasta i la festa continua així, fins a l'infinit!




Primera Mostra de Videoproduccions Músicals



No en teniu ni idea! presenta la Mostra de videoproduccions musicals. En aquesta primera edició, el tema és "Japonesos i plàtans" No us ho perdeu! Del 12 al 17 de març. Anirem informant...

dissabte, 18 de febrer de 2012

Les nou muses canòniques (3): Ann Margret





Si la història fos una ciència justa i equitativa, Ann Margret hauria de ser mooolt més famosa que Elvis.
Si discrepeu, feu servir el sistema empíric. Mireu alguna peli que surtin els dos i ho podreu comparar.
L'Elvis encartonat, exercint de mascle alfa i, pel contrari, Ann desplegant tot el seu talent, força, passió i seducció.

Aquesta pèl-roja ha estat única i inimitable, una autèntica reina, de mirada picant, llargues cames i cabells flamejants.

No us la perdeu i mengeu-vos amb cullereta petita a quest duplex que us ofereixo. Perquè amb cullereta petita és com s'han de gaudir els millors postres!





divendres, 17 de febrer de 2012

Yé-Yé way of life




Aquesta exquisida videoproducció ens demostra que en els nostres temps hi ha una certa forma d'entendre el glamour, que el temps no ha desgastat.

D'entrada, la obra ens recorda sonorament a un anunci de compreses, després ens posen una base tecno que festeja permanentment amb una melodia seixantera.

La Mareva, tota ella, ens embadaleix, vestida amb un modelet inspirat en les bosses de "El Corte Inglés" i recitant  "yé-yé" com si fos el seu particular mantra.  Envoltada dels seus amics, que ballen moderadament concentrats, seguin la litúrgia de qualsevol coktel-party, en una villa de Cap Ferrat.

Si aquest també ha de ser el vostre camí, preneu-vos aquesta videoproducció, com si fos un text sagrat!





dijous, 16 de febrer de 2012

Broadway a la banyera




Pur espectacle americà, encarà que al darrera de les bambolines sonores hi ha un britànic, Elton John.

Un musical de Disney i bla, bla, bla... Tan hi fot, La interpretació, el ritme i la melodia són collonudes i, en aquest sentit, no crec que ningú em porti la contraria.

Per tant, devoreu d'aquest pastisset videomusical, ensucrat però gustós.

Per cert, us deixo la versió sencera d'aquest tema, però sense imatges, per si el voleu gaudir més detalladament:








dimecres, 15 de febrer de 2012

Dedicat a la Mercé Vidal Famades!




El més curiós d'aquesta videoproducció, que no deixa de ser un fragment fílmic, és el personal que corre davant de les càmeres.

Ningú em pot negar que són uns paios raros de collons, exhibint un amanerament galàctic,  a mig camí entre la patologia nerviosa i la sobredosi d'alguna droga kriptoniana.

Quan el més marciano de tots es fot a ballar, la resta de públic s'aparta cap al fons de la sala, m'imagino que acollonits. L'únic que li planta cara, és un altre individuo vestit de blanc (serà el terapeuta?).

Sembla ser que els dos es disputen a la joveneta una dharma-girl-twist, amb una exagerada tendència a vibrar com un protó.

No em vull imaginar com se't deu quedar el cos, després de veure la pel·lícula sencera...




dimarts, 14 de febrer de 2012

Caprici principesc




Qui recorda avui en dia que la princeseta d'aquest bantustan de luxe que és Mònaco, un bon dia es va despertar amb allò de "papa, vull ser artista"?!

Tothom hi va posar de la seva part, aristocràcia, industria de l'espectacle i premsa del cor però...la veritat és que ella no va aconseguir ser una artista.
I no és que ho digui jo: veieu-ne els resultats i opineu.

Per cert, a destacar en aquesta videoproducció, la coreografia de nena consentida i el modelet dissenyat per algun sastre republicà.





dilluns, 13 de febrer de 2012

Després de la batalla




Per mi, aquest és un dels grans moments de la humanitat, conjuntament amb la invenció de la roda i l'arribada de l'home a la lluna.

Com es podria descriure millor un moment de pau, un autèntic moment de pau?!

En aquest moment Jaume Sisa és l'Elegit per conjuntar el Cel i la Terra, el món material i el món sublim.
Jaume, aquí, no és músic, és sacerdot d'una religió seva, però que ens beneficia a tots.

Els que ho puguin entendre, benvinguts, la resta...No en teniu ni idea!





diumenge, 12 de febrer de 2012

Espantasogres






Apoteosi Leif Garret en aquest duplex que mostra les dues cares d'un ídol dels 70 que era capaç d'hipnotitzar com a zombis a centenars de milers de noietes.
La seva innocència calculada i el seu rostre inexpressiu, folrat per un grapat de rinxols d'or, van traumatitzar el cor d'elles, donetes de sexes imberbes que somiaven amb un princep blau.
M'imagino les bronques entre mares i filles, però en aquest cas les mares van acabar tenint raó: Leif, va reordenar la seva vida cap al caos, deixant de ser el príncep, per esdevenir perpètuament l'àngel caigut.

En la primera videoproducció, Leif es mostra com a divinitat, deixant-se adorar i proclamat-se patró del dancing. Com una obra quàntica, va saltant entre diverses probabilitats, machoman de disco, en el altar de les superfans, en un escenari de megaconcert...

La segona videoproducció ens ensenya un Leif tendre, que ara sembla cursi, que lluny de tenir química amb les misses que l'envolten, és capaç de provocar una situació de tensió ambiental indescriptible. Fixeu-vos, bé, les noies no saben com posar-se i ell va a la seva, com un ninot de corda.