dissabte, 31 de desembre del 2011

Cap a Cap d'any! (2)






Acomiadem finalment l'any amb una mica de picardia i glamour, Perquè no?
Les germanetes Kessler es passegen per aquesta Roma de cartró, sense despentinar-se, lluint barrets impossibles i modelets perfumats.

Alegria amb contenció, bones maneres i gestos suaus. Etiqueta i sabates netes. Perruques, seda i estovalles de roba a les taules.

Deixem-nos portar i gaudim amb pas ferm i tacó d'agulla dels darrers moments de l'any, suquem dotze perles amb "champagne" i fumem-nos el temps amb broquet!







divendres, 30 de desembre del 2011

Cap a Cap d'any! (1)




Encetem amb aquest pack doble de Sheila, una micro-secció anomenada "Cap a Cap d'any", amb la voluntat d'escalfar motors de cara a la cita ineludible de la mort i naixement d'un nou any.

En aquesta doble videoproducció podreu gaudir de la Sheila, ballant i versionant una coneguda peça mullada.
L'artista va acompanyada una secció de ball molt solvent, que evoluciona sobre la pista amb desimboltura, simpatia i elegància. Aquests, ajuden a fer brillar encara més a la Sheila, que s'agrada quan balla i demana a tothora l'atenció, com una nena mal criada.
Impossible despendre la retina dels pantalonets de lluentors, prolegomen d'un llarg camal, que excita la imaginació de la ment més gris.

Al acabar la visualització d'aquestes dues obres, ni tan sols recordes quina cançó has escoltat. Entre les teves neurones ressona un nom que escalfa l'acid ribonucleic de totes les cèl·lules mascles: Sheila, Sheila, Sheila!




dijous, 29 de desembre del 2011

Dedicat a la Joana Enriquez!




Vertiginosa videoproducció aquesta que dediquem a la Joana Enriquez.
En Peppino , el rei del twist italià, es confon aquí estèticament amb una mena de Jerry Lewis i ens ensenya a tots a ballar aquesta dansa giroscòpica.

Impagable l'americana del protagonista, amb un escut que sembla una estampa a la verge de la macarena i un acabat de solapes, digna de les estovalles d'un frankfurt.

El noi ens convida a aprendre els primers passos, ajudat per un munt de col·laboradors, els nois amb americana bombolla de champagne i les noies amb mallot negre, per marcar corbes, que per això es va inventar el Twist!

En fi, elegància i desimboltura que no passarà mai de moda.





dimecres, 28 de desembre del 2011

Venga Toro!... Olé, Olé, Olé!




Paelles amb formatge fos i Ketxup, sangria per esmorzar, performances amb castanyoles i barret de mexicà... Així són els guiris i aquesta és la seva música.

"Venga Toro", és una curiosa composició que uneix els tòpics més tronats de l'estat espanyol amb el ritme oktoberfestià més ortodox. Sentint aquests compassos, ens venen al cap ramats de prussians borratxos, arrossegant-se pels carrers de Lloret, Blanes o Calella, després d'una "happy hour" de cinc hores, adornant amb vòmits i crema solar els racons més nostrats del litoral. O, deixant-se anar amb frenètiques pràctiques amoroses nocturnes, per qualsevol carreró, passeig marítim o platja.

Ah!...Què faríem sense ells i sense els seus calers

Olé, olé,olé!



dimarts, 27 de desembre del 2011

Dedicat a la Laura Brandariz!



Aquesta simpàtica videoproducció ens mostra com és una disco-krishna totalment equipada. Podem veure que el jovent balla "a la disorganized", posant molt èmfasi a la polifonia campanística.  Al darrera hi ha els habituals "carrosses" asseguts, però (i cosa destacable) sense recolzar-se en cap barra ni succionar cap mena de compost alcohòlic.

L'absència de begudes, és en general, un tret molt característic de les disco-krishna. Per tant, deduïm que l'eufòria imperant, és conseqüència del consum dels coneguts pastissets-hari, que tot devot té l'obligació de regalar als vianants. Ai, els pastissets!...Corrien tantes llegendes que relacionaven els bons haris amb la gastronomia, que no tindríem prou espai en aquest blog per enumerar-les.

Per acabar, destaquem el "bonus-track" final d'aquesta videoproducció, on es veu una comitiva de haris passejant una representació d'en Homer Simpson en una furgoneta.
Un assaig per la cavalcada del proper 5 de gener?...és possible.

En tot cas, nomes em queda desitjar-te, estimada Laura: Hare Krishna!



dilluns, 26 de desembre del 2011

Paper couché (1): Bones maneres




Avui, per celebrar els 30 primers dies d'aquest blog, comencem una nova secció, que es denominarà "Paper couché". Volem que sigui un referent per a tots els que vulguin imitar les maneres pròpies de gent elegant i cosmopolita.

Serà una secció amb clara vocació didàctica que, a manera de catàleg videomusical, ens oferirà diferents escenes que serviran d'inspiració a qui tingui l'ambició de convertir el món en un anunci de colònia.

Deixeu-vos estar de crisis i coses ordinàries, depileu-vos les orelles i gaudiu mentre apreneu d'aquest material, que haureu de considerar com la vostra primera lliçó d'iniciació.

Ja veureu com, després d'aquesta experiència, ho veureu tot diferent...



diumenge, 25 de desembre del 2011

Pòdium nadalenc: Or




Això no és el que sembla. Aquesta estupenda emplomada en realitat és l'àngel de l'anunciació. De tant en tant podem veure en Rovelló amb ulleres de pasta blanques i les fúries de l'infern assegudes entre el públic.

Si senyor, aquesta videoproducció és en realitat, una versió lliure de "Els Pastorets".

En la nit estrellada (aquí ambientada com una discotheque) l'Àngel s'apareix als pastors i aquests tarden ben poc a quedar convençuts del que sigui, hipnotitzats per l'extraordinari tanga-bikini amb lluentors, del ésser celestial.

En Lluquet (amb un pianet penjant el coll) i en Rovelló (porta unes ulleres de sol molt inspirades), discuteixen la jugada tot cantant.
Al seu voltant, l'angelet no para de moure les plomes amb suavitat lasciva. Em consta que en aquest punt els dos pastorets perden els papers i decideixen jugar a pedra, paper i tisores, els favors del cel acabat d'aterrar.

Tot plegat és una síntesi  de l'esperit nadalenc, en el qual la simbologia habitual s'ha desenvolupat fins a termes més...adults.
Després d'aquest impactant visionat, estem convençuts que hi ha vida, més enllà de la simbomba, els torrons o el Tió.




dissabte, 24 de desembre del 2011

Pòdium nadalenc: Argent




Avui li toca el torn a la Pastoreta del pessebre i per ella és aquesta segona posició.

No entenc per què sempre he relacionat a la Debbie Harry, amb el dibuixet de la llet condensada "La Lechera".
No puc deixar D'imaginar-me-la amb una gerra de llet al cap, passejant-se per un camí de suro, sota un cel de paper d'embalar i enganxines amb forma d'estrella; saludant al caganer mentre s'eixuga el cul.
I pensant a no entretenir-se, doncs ha d'arribar al bar del costat del naixement, que han acabat la llet per fer els tallats.

A veure si a la propera fira de Santa Llúcia, ja podré comprar petites Debbies de fang o plàstic, per superpoblar el meu pessebre d'aquests clons!



divendres, 23 de desembre del 2011

Pòdium nadalenc: Bronze




Trobo que "Ich bin ein glücklicher Mann" fa nadal. M'imagino els follets de Sant Nicolau, allà on se't glacen els pebrots, remenant el cul mentre escolten en Roberto pel transistor.
El tema és eurovisionero, d'aquells de "...¡Y ahora todos!", de tararejar mentre circules borratxo pels carrers per vianants del teu poble.


Faig una crida, inspirada en aquesta videoproducció, a substituir els pessebres vivents per orquestres d'esmòquings blau-cel i xorreres!
Canviem l'escudella pel martini amb vodka (deixeu-vos de la xorrada del gin-tònic!) i beveu els coktels dins de galets gegants, mentre us dirigiu amb el cabell ben lacat, cap a la missa del gall!


Penseu, per sobre de tot, que a la discotheque, és nadal tot l'any!







dijous, 22 de desembre del 2011

Dedicat a Victor Perez




Ai "Los Golfos"!...Tu nombre sabe a turrón.

Aquesta curiosa videoproducció sembla una declaració d'intencions, el "dolce fai niente" traslladat als humors ibèrics. La lletra és autèntica poesia de matalàs, que lloa el malcarament xusmero i els impulsos bàsics de qualsevol animal elevats a filosofia de vida.

Els dos intèrprets, un clar exponent del quinquisme setentero de cent-vint-i-quatre robat, fent trombos pels descampats sense asfaltar entre els blocs dels suburbis.
Vestuari de mini-rumbero i la tofa fantasia-de-laca-garrula. La dramatització i interpretació és digna d'atracador, mangui de rellotges digitals.

El cos de ball, aquí molt desafortunat, interpretant una coreografia de tripi i van vestits de patinadors Charly Brown.

Una joia a tenir en compte, que descriu un temps i una mena de gent.



dimecres, 21 de desembre del 2011

Filmoteca: La Pantera de Pozzuoli



Avui inaugurem una nova secció dins aquest blog, a "Filmoteca" presentarem aspectes molt relacionats amb el cinema i la seva relació amb els nostres interessos.

Tot hi haver nascut a Roma, Sofia Villani, que així es diu de veritat Sofia Loren, es va criar a la localitat napolitana de Pozzuoli.
Ella sola exemplifica la passió més lasciva que s'hagi imprès mai en un fotograma. Posseidora d'un talent portentós, ben adornat amb un físic espectacular, no hi va haver fronteres per aquesta actriu.
Amb un sol moviment de maluc, ella deixa fora de joc a Nicole Kidman, Sharon Stone i Penelope Cruz juntes!

Us mostrem un primer tall extret del film "Capri" (19609, on ella fa de cabaretera i ens dona una lliçó glamourosa de seducció.

En el segon tall, extret de la mateixa pel·lícula, l'actriu canta "Carina", vestideta de nena petita i en el tercer, juntament amb l'inigualable Vittorio De Sica, a "Pane, amoree..." (1957), fa un desplegament dels seus encants.
Tingueu ben segur que, d'haver nascut en els temps bíblics, Sofia hagés enderrocat tota sola les muralles de Jericó, només ballant un mambo!








dimarts, 20 de desembre del 2011

Dedicat a la Clara!



Un altre bany d'estil en aquesta videoproducció dedicada a la Clara, les Surfs mostren aquí un estil com il faut.

Pareu atenció en els nois, vestits de niños-de-san-ildefonso, practicant una successió de moviments de mig pas, dancing emmidonat, per no desfer la ratlla del pantaló.
Les noies, equipades amb unes pestanyes postisses tan exagerades, que sembles "peinetas" incrustades a les parpelles. Però, si s'ha de lluir, es llueix, elles ho saben fer sense problemes, onejant el cos d'aquella manera, a mig camí entre la innocència i la insinuació.

M'agraden Les Surfs, jo els convidaria a la meva festa.




dilluns, 19 de desembre del 2011

Al món sencer vull donar...



Més que una cançó, això és un himne, net ascètic, ingenu... Aquest hippysme de calces netes i mirada a l'infinit, d'expressions pròpies de secta destructiva o d'abús de prozac. Si l'humanitat fos realment així, no seríem mamífers, seríem madelmans.


Serveixi per complementar aquesta proclama visual, dues versions de la mateixa predica. La primera és de caire nocturnonadalenca, que ningú s'imagini un estol de beguts vomitant i fregant la ximbomba.

La segona versió ens mostra el grupet que es va anar aprofitant de la popularitat de l'invent.

Només falta el professor Lucas Tanner, donant aquella merda de sermons amb moralina!










diumenge, 18 de desembre del 2011

Dedicat a l'Anna Riera




Pels catalans, Mollerussa és com Shambala, la nostra pàtria espiritual. Els tres sacerdots de l'ironia setentera, ens ho recordaven en aquesta videoproducció.

Quin savoir faire tenen els trincaires! Amb el seu vers delicat i la seva Lira inspirada, acompanyen a Zeus convertit en vaca, cercant una Europa per raptar a la platja, vestits d'àngels caiguts, amb els pantalons arremangats si convé.

Els valset ens acarona com una crema de textura delicada i ens va transportant suaument pel periple redemptor fins a les mítiques prades mollerusanes, on la vaca podrà pasturar i finalment ensenyar el cul.

I Europa? Ella ens ha acabat segrestant a nosaltres (Oi que si, Merkel?).




dissabte, 17 de desembre del 2011

Rondel verde+ Rondel oro





Ella, Vanessa, és la síntesi perfecta de les nenes Rondel, a aquesta mena de rinxols d'or del encrespat, li encanta refregar-se entre els miralls i les carns que va ensopegant pel gimnàs.
El gimnàs esdevé en aquesta videoproducció el substitutiu adequat de qualsevol bingo o boite vuitantera, donada la profusió de brillantors i cromats.

La música agafa influències del món aeròbic nasarrià i de la tecnopicardia sonora de barra americana.

M'imagino que per aquesta banda de bears suats, la Vanessa només és una simple torracollons. Ja se sap que la dècada dels 80 va començar amb un munt de gent volent emular a Estallone per acabar abonats als plaers rectals i el cuir.

La refregadora va vestida de fada-disney , exhibint un mamellam que justificaria la verdor de Peter Pan.  Durant la representació no només es refrega. També estimula la proa amb saltirons (tindrà ganes de fer pipí?) i cap el final té un moment champagne, amb un parell de frases amb francés, per allò de semblar sexy i sofisticada.


Rondel verde, rondel oro.





divendres, 16 de desembre del 2011

Dedicat a la Susana Soler



Els nebots del Vaquilla i els cosins del Torete (d'aquella part de la família que va emigrar a Marsella), un bon dia van decidir de fer un cor de caramelles, per recordar la pàtria originària.
L'idea va tenir un èxit notable i les criatures es van tenir que arrossegar per les banlieues més degradades dels suburbis gals.

Aquesta videoproducció és una mostra del "tour" que van fer per terres catalanes. Concretament, es correspon a un recital de cançó protesta que varen donar al barri de la Mina, en algun moment de la dècada dels 70.





dijous, 15 de desembre del 2011

El meu amic beu oli i menja transistors



Sembla ser que a la dècada dels 70 no era difícil per una noia de poder lligar amb un robot.
Pel que ens mostra aquesta videoproducció documental, els robots sempre eren els primers en marcar-se uns passets damunt la plataforma, lluint la xapa i els acabats de crom.

Per una noia, representava una enorme avantatge respecte l'habitual pescador de discotheque.
Per començar, un robot no sua i si es fot pesat, sempre hi ha l'opció de desconnectar-lo.
Tampoc es té constància d'haver-se trobat mai un robot borratxo, o vomitant a la cantonada.

Sexualment, un robot no ha de ser més passional que una cafetera, però les expertes argumenten que amb imaginació es pot treure partit fins hi tot d'un gramòfon.

Un encant amb cargols, vaja!