dimecres, 30 de novembre del 2011

Moltes dones es voldrien semblar a tu...




Una nova entrega de l'estudi que prova de desenredar aquest vertiginós cabdell musical que es diu "Disco samba". En aquesta ocasió toca el torn a la popular melodia "Brigitte Bardot".

Us proposem una versió de Roberto Seto. Escenografia bàsica, que l'encerta en crear un ambient per embolcallar la cançó. El cos de dansa a vegades sembla absent, com si ballessin una altra melodia, o no els haguessin pagat el suficient.
En Roberto fa de dervix giravoltador, pretenent entrar en una mena de comunió espiritual amb l'actriu francesa i oferint-li les seves oracions/cançons.

M'imagino que si en Seto hagués tingut més aprop a la Bardot, la comunió no hagués estat tan espiritual.

Per acabar us ofereixo una petita cita traduïda al català:

"Conec a moltes dones
que es voldrien semblar a tu
Però no n'hi ha cap com tu
que tingui aquest petit no sé pas què"

Encantador.

dimarts, 29 de novembre del 2011

No són les drogues, ells són així.




Són els reis d'orient sota els efectes d'un tripi?
O són un orfeó de dracqueens sortint d'una festa de Roberto Cavalli ("I am the party")?

La coreografia, firmada per Chuck Norris, combina meravellosament amb la música, executada amb vitalitat per una orquestra entregada al seu cefalopòdic director. Que accentua amb els compassos, les estridents evolucions dels artistes-cantants i donen al conjunt d'una atmosfera aeròbica a mig camí de Manolita Chen i Escala Barcelona.

Darrera aquest treball no hi veig talent, hi veig vodka.
Moltes botelles.


Benny controla a Charly




La primera cançó que cal extraure del "Disco samba" és  "Amigo Charly Brown". M'he decantat finalment per aquesta versió alemanya del 1976, en que Benny s'esforça a motivar als assistents, molt expectants, però poc entusiastes. L'únic que pot arrancar és la típica palmada de bombo, tan popular en les festes cerveseres.

Benny va vestit de pega-dolça amb sidral, amb una samarreta d'un Silver Surfer que, enmig d'aquest conjunt sembla Priscil·la (reina del desert).
Es manté empàtic, mantenint una rítmica oscil·lació del tot planificada, per no sobreexcitar a l'abundant crespat que pobla la sala.
Regala somriures caníbals als admiradors i es deixa mirar el cul per una indiscreta espectadora (0:55).


dilluns, 28 de novembre del 2011

L'ou de la truita




Aquesta setmana provarem d'investigar els orígens de la mítica producció musical "Disco samba". Iniciem l'estudi amb la mostra del "Disco samba" original i, al llarg d'alguns posts, provarem de desgranar aquesta melodia ditxaratxera. Cal dir, a manera d'introducció, que discosamba és com l'ou que compacta una enorme truita a la jardinera tropical.

Permeteu-me recordar aquells punts àlgids de la festa, de samarretes suades, d'arrambar les mamelles de la veïna o llençar accidentalment la cervesa pel damunt del teu amic de tota la vida. I és que "Disco samba" és això: un cant a la vida hortera, un deliri de tropicalisme ebri, una exhortació de la confraternització etílica, microbikinis i mulates, Viajes Halcón...

(continuarà)

diumenge, 27 de novembre del 2011

Pollastre a l'ast


Iniciem, amb aquesta videoproducció, una sèrie de versions de la cançó "Una paloma blanca". Aquesta melodia, a mig camí entre la patxanga rabiosa (com "Palomitas de maiz") i el pseudofolk de burro i barret de palla, té tal quantitat de versions, que constitueixen per si mateixes un subgenere musical.

En aquesta ocasió Nina i Mike, salten d'entre el públic d'algun sòrdit programa de la TV germanica dels 70. El xunga-xunga de fons és accentuat per la palmada general, marcant el pas de la cançó, sempre dins d'un ordre.

Podem observar que la Nina, manté més o menys la dignitat. Reparteix somriures i sembla sostenir la cançó sense necessitar veritablement l'ajuda del seu partenaire. Ella és la Paloma.
Contrariament, Mike té problemes. Saltirons de pardal i moments d'amanerament que intenta ofegar amb induccions euforiques al públic. No se n'adona, però ell és el pollastre.

dissabte, 26 de novembre del 2011

Apoteosi del cromat




Dalila és una sirena, submergida en un mar de lluentors cromades. Gesticula amb seguretat, mentre ens ofereix l'historia improbable d'un tal Gigi, el mascle alfa d'un llogaret italià, que marxa a Amèrica per triomfar, però torna convençut, després del seu fracàs, que més val ser cap de ratolí que cua de lleó.

Dalila ens relata parts de la història, amb la mateixa solemnitat que la Núria Espert recita "Fedra". A la darrera part de la cançó, el show es transforma en una dramatització, en el transcurs de la qual, la cantant és posseïda pels esperits dels habitants del hipotètic llogaret italià.

Un document a tenir en compte.

Batman i Robin



Abans he parlat d'en Tom Jones, com el meu megaheroi, en aquesta  ocasió m'agradaria introduir un altre dels meus referents: Engelbert Humperdinck.


Engelbert i Tom es convinen i destrossen emocionalment a l'audiencia. Cadascun d'ells ja és massa. Els dos junts són nuclears!


Endelbert inicia el video ritmicament, menys profund i més colorista, lluïnt una camisa d'ameba i moldejant les vibracions ambientals per convertir-les en flors. Seguidament, Jones posa ordre. Interromp la intervenció, molt més profund i víril, per coordinar una sortida digna. Seguidament, s'apropia de l'escenari per reconduir el riu musical cap al seu terreny.
La seva indumentaria fa història: Pantalons de marcar paquet, lligats a l'alçada dels mugrons i camisa "machotil", baron dandy.
Ara, ja sabeu qui és en Batman i qui és en Robin.



Els superpoders de Tom



Per a mi, Tom Jones ha estat sempre el meu heroi. La seva manera d'actuar, d'anar per la vida i de vestir, són una referència i un exemple per qualsevol que vulgui aspirar a alguna cosa a la vida. Si els meus companys de l'escola adoraven a un futbolista, o en Batman, o en Superman; jo volia ser Tom Jones.

Aquesta és una demostració de com el Tigre de Gales, desplega els seus poders. davant dáixò, sobren les paraules.

Mireu, mireu i apreneu...



Conjunció astral




En aquesta troballa, la visita d'en Julio Iglesias a l'estudi de gravació d'en Ray Conniff, el rei indiscutible de la música - moqueta, podem apreciar com l'efectiu nyonyisme julioiglesià, s'adapta a L'apellada concepció musical del Mestre Conniff.

L'aportació del fecundador castís a aquesta videointervenció, a part de la melodia base, és una actuació inicial que jo diria influenciada per algun estimulant farinós. Posteriorment en el transcurs de la contemplació auditiva de la versió d'en Ray, el nostre Julio, el Julio de tots, desplega tota la seva tradicional gama de rictus gestuals, per acabar amb una abraçada molt llatina al gran barrufet de la música.

De la qualitat de la versió, hi ha poc a dir. En Conniff soluciona professionalment el repte, amb la seva lasanya musical, condimentada amb algun d'aquests mítics solos de trompeta, que ens transporten sense voler, a la sala d'espera d'un dentista dels anys 80.

Vull destacar una part del diàleg entre aquests dos grans monstres:
Julio-(initeligible) forma. Jovencito flaco...
Ray- Tu también.
Julio- No hago más que comer todo el dia.

I per acabar, una cita d'un vers de la lletra de l'immortal cançó:


Ya ves 
de que te vale ahora presumir 
ahora que no estoy ya junto a ti 
que les dirás de mi.